Nit paral·lela

Al blog de les Històries Veïnals hi ha sortit el relat breu "Nit paral·lela", escrit a vuit mans per quatre blogaires que solem participar a les divertides propostes literàries que va llançant el Veí de Dalt.
Aquest relat eròtico-còmico-misteriós, està escrit pel Clint, la Jo Mateixa, l'Alepsi i servidora, Marinetix. El primer paràgraf introductori és comú a tots els relats i és obra del Veí. A veure si endevineu quin escena és la meva (Una pista? No, no... Arrisqueu-vos!)

Mmm... Sant Jordi!

Feliç Sant Jordi a tothom!

Toca teràpia

Avui tinc teràpia. Ja tinc ganes de tornar a veure el doctor Vich, que em torni a posar a lloc el terrat. Crec que em toca sessió de regressió. M’encanten. No sé com ho fa, però aconsegueix relaxar-me fins al punt que entro en un trànsit deliciós, que em porta al passat en un viatge mental al·lucinant, impossible. Però no viatjo al meu propi passat: aterro al passat de la Humanitat. Em trasllada a l’inici dels Temps, quan tot era res i res era tot.

De cop i volta, em trobo ajaguda, nua, enmig d’un bosc frondós, exuberant. O potser és una selva, una selva verge i pacífica, en pau amb si mateixa. Les feres encara conviuen a la perfecció amb les altres bèsties. Algunes, confiades, se m’acosten i em llepen la mà. Orquídies precioses, grans falgueres i tota mena de plantes s’enfilen arreu i s’entrellacen, es busquen les unes a les altres. I jo ric, perquè intueixo que estic al món perfecte, on tot encara és nou, fins i tot els sentiments foscos. L’únic, l’ideal, el millor.

La nuesa no m’incomoda. Al contrari, em fa sentir voluptuosa. Tanmateix, és una voluptuositat natural, la pròpia dels éssers de la meva espècie. Però cerco per tot arreu i no hi trobo cap més ésser com jo. Estic sola. Passo minuts (o anys?) en solitud paradisíaca.

Fins que arriba Ella. La Dona Negra.

Apareix d’entre el fullatge. Bufa en una mena de tub foradat que emet un so melodiós, harmònic. La cara d’Ella és preciosa i serena. Té la pell fosca com la nit, fina i brillant. Una peça de tela de colors vius li penja de la cintura. És bella, però és estranya. Jo vull fugir-ne, o fer-la fora. Però Ella, impertorbable no deixa de crear sons bonics amb l'instrument. Veig que els lleons s’adormen als seus peus i sento que els faisans callen per escoltar-la. Finalment, jo també m’ajec i escolto tot el que aquells sons encadenats m’expressen. Bec de la font del seu coneixement, que sorgeix de la melodia dolça, i n’aprenc tot el que m’ha portat.
Sento, per primera vegada en la Vida, que estimo.

La regressió acaba en aquest punt. Quan torno al present, encara tinc davant el doctor Vich, que m’ofereix aigua i em demana, invariablement, que descansi uns minuts abans d’incorporar-me. Mentrestant, ell redacta l’informe psicològic. Des del divan, el miro de reüll amb discreció. És lletjot i massa seriós. També és cert que hauria de vigilar-se l’halitosi, però això li puc passar per alt, com tampoc no faig massa cas del poc gust que té per combinar corbates i camises. L’important és que és d’aquí, dels de tota la vida. Blanc i normal. Com jo.

(Una nova aportació de la Marinetix als Relats Conjunts, inspirada en el quadre "El somni", d'Henri Rousseau, 1910)

Vull ser Pilar Bardem

Jo de gran vull ser Pilar Bardem i tenir la sort de sentir el que ella ha sentit a Los Angeles aquesta nit. Exactament el mateix.

Llista de pífies traduïdes

Al blog de les Llistes llestes acabo de posar-hi la Llista de Pífies Traduïdes. És un compendi de pífies fetes pels traductors en línia, que quan els fas passar del català al castellà, de vegades fan lliure interpretació i els resultats són...
Millor que ho comproveu personalment.

Relat a vuit mans

Al blog "Històries veïnals" s'hi acaba de publicar el relat "Floïd", un text fet a vuit mans entre bloggaires desconeguts, però que tenim tres coses en comú: visitem sovint el replà del Veí de Dalt, ens agrada escriure per passar l'estona i disfrutem llegint tota mena d'històries.
Premi per qui encerti quina és l'escena que ha escrit servidora.

Projecte: 2008

Comença l'any. Nova era. Nous projectes. Nous usos del temps (ara se'n diu així).
I aquest blog compleix dos anys (bi-felicitats!), pobrissó, en un lamentable estat de desnutrició.
L'anirem peixant de tant en tant, sempre que els nous usos del temps ens ho permetin. Mentrestant... 
Feliç 2008!

Víctimes

Tot esperant que les vulguin abandonar temporalment el Serrat i m'agraciïn amb la seva visita, em distrec xafardejant altres blocs, altres webs, altres límits. Mitjançant "El Cuarto Bit" de La Vanguardia, l'Eva Domínguez m'informa sobre algunes iniciatives de periodisme interactiu que trobo molt atractives. Una d'elles és el gràfic dinàmic que ha creat el New York Times a la seva web, en què es mostren un per un els retrats personals de tots i cada un dels soldats yanquis morts a l'Irak fins al dia d'avui. El gràfic aconsegueix informar exhaustivament sobre les xifres que vomita aquesta guerra mundialment rebutjada, i alhora dóna una cara més humana a les dades de morts pures i dures (trobareu el gràfic aquí).
Està veritablement bé. No m'he pogut estar de fer el voyeur una estoneta i conèixer personalment aquells homes que no tornaran a casa. Tots joves i d'aspecte sà i fort... Pots buscar-los per cognoms, poblacions o estats. O també pots conèixer les seves històries personals si actives la pestanya corresponent,. O, si et decantes més per les xifres analítiques, pots entrar a l'anàlisi estadístic de les víctimes de la guerra. Punyent.
Veient aquest gràfic tan ben muntat, una mussa ha entrat a casa i m'ha fet volar coloms... i ja m'he imaginat l'interessant que seria crear un gràfic igual que aquest, però basat en unes altres víctimes: les de Renfe. Serviria per posar cara als damnificats, no d'una guerra, però sí d'un drama quotidià que no fa pinta d'arreglar-se pas amb dos cops de talonari mal donats. No voldria donar idees, però quedaria la mar de mono si els caretos fossin de totes i cada una de les persones perjudicades per aquesta calamitat ferroviària. També les podríem classificar per població d'origen, per noms, i fins i tot per minuts de feina o de temps lliure perduts.
Punyent, també.

La cara

El destí va voler que les nostres mirades es creuessin la nit de l’1 de novembre. En Quim i jo tornàvem de passar uns dies a la muntanya. Era de nit i anàvem en cotxe per l’autopista, tot escoltant distretament la informació del trànsit per la ràdio. Avorrida, jo em distreia calculant la suma de les xifres de les matrícules de tots els vehicles que avançàvem. Va ser aleshores quan em va cridar l’atenció aquell Mercedes negre antiquat que circulava uns quants metres davant nostre.

Anava pel carril del mig a una velocitat escandalosament lenta. Quan el vam encalçar, en Quim va posar l’intermitent i es va situar al carril de l’esquerra per avançar-lo. El Mercedes circulava tan a poc a poc, que no va costar gens situar-nos a la seva alçada. Va ser aleshores, en aquell breu instant que els dos cotxes van córrer en paral·lel, que la curiositat em va fer a mirar a través de la finestra per veure quina cara feia aquell conductor tan lamentable… Va ser la pitjor decisió que hagi pres mai.

No puc recordar amb exactitud quants segons va durar aquell instant. Només sé que la sang se’m va glaçar i que el cor em va fer un bot quan aquells no-ulls em van mirar. El conductor era un home sense rostre. No hi havia cap expressió en aquella forma rodona i terrorífica que, encara no sé com, em va mirar.

En Quim va accelerar i ben aviat vam deixar enrere el Mercedes, però jo sabia que l’home sense cara seguia fixant la seva mirada vàcua en el nostre cotxe fins que la distància li ho va fer impossible. Durant tota aquella estona eterna, vaig notar els seus no-ulls clavats en mi i en el nostre Peugeot.

Una por pètria em va impedir explicar-li res al Quim en aquell moment. Estava tan terroritzada que no vaig poder articular paraula, així que, quan vam arribar a casa, vaig decidir deixar-ho per l’endemà. Però l’endemà em vaig llevar igual com me n’havia anat a dormir: amb les mans tremoloses i l’estómac encongit. Així em llevo cada dia des d’aquell 1 de novembre.

Precisament avui fa un any d’aquell encontre. En aquest temps tot ha canviat, la meva vida és una altra. La por domina els meus dies. Si veig un cotxe negre, una tensió insuportable m’enravena. I si és un Mercedes, em poso a xisclar com una boja. En Quim em mira amb por, i la distància que ens allunya és cada dia més gran. Noto, darrere la seva mirada atemorida, que m’estic desdibuixant per moments.

Ja és de nit. Necessito sortir. He d’agafar el Peugeot negre i conduir, conduir, conduir... Potser retrobaré aquell rostre sense rostre a la mateixa autopista. O potser trobaré algun curiós que, estranyat per la meva lamentable manera de conduir, gosi mirar-me a través de la finestra i creui la seva mirada amb els meus ulls esborrats.
_________________________________________________

Avís marinetix: tot és ficció. En Quim, el No-rostre, el Peugeot i el Mercedes. A més, jo condueixo de meravella. ;-)

Vides esborrades

No sóc molt procliu a llegir biografies, memòries ni autobiografies, pel poc que contenen de ficció, d'imaginació i de fantasia. Però algú molt estimat em va regalar Petites memòries, de José Saramago (1922), i no m'he pogut estar de llegir els records d'infància del Premi Nobel portuguès.
Petites memòries no és que sigui un llibre excessivament recomanable, ja que és un relat de vivències molt personals, fonamentat en els records borrosos que ara, en la vellesa, encara li vénen a la memòria a Saramago. De fet, estan relatats amb desordre -no sé si exprés- i el mateix autor confessa ignorar si són records reals o records inventats, fruit de la pàtina de fantasia que els anys han anat posant en la recreació d'aquells fets d'infantesa.
Amb tot, em quedo amb el final, quan Saramago parla de la mort molt prematura de José Dinis, un cosinet amb qui ell se solia barallar dia sí dia també quan eren petits.

"En José Dinis va venir i se'n va anar, van plorar-lo unes quantes llàgrimes quan va ser el moment, però el fet és que no et pots passar la vida plorant els morts. Vull creure que avui ningú recordaria en José Dinis si aquestes pàgines no s'haguessin escrit."

D'una banda, destaca l'orgull de Saramago en sentir-se l'artífex que, de cop i volta, centenars o milers de lectors hauran tingut constància de l'existència d'una personeta totalment anònima que va morir cap als anys 30.

Però el més impactant és la reflexió que hi ha darrere: en aquest món hi ha milers de personetes com José Dinis, que neixen, viuen es moren i s'obliden. Personetes anònimes amb vides més o menys interessants, però importants per a tots aquells que l'estimaven. Gent que potser no haurà construït magnífics gratacels, pintat obres abstractes que ningú no entén, ni escrit grans tractats de filosofia metafísica. Simplement, hauran deixat un petit granet de sorra en
aquest món, i ara d'ells només en queda una làpida, o un test mortuori, o unes cendres escampades pel vent. Com a molt.

De vegades, pretenent deixar grans obres per la posteritat, hi ha qui s'oblida de viure el dia a dia. I aquí és on la caguem. Amb tot el meu respecte i admiració vers els genis creadors i les grans ments pensants d'arreu del món, des d'aquí faig un brindis per tots aquells morts anònims que han viscut la vida amb intensitat, disfrutant-la i estimant-la.

(M'està posseint l'esperit de Tots Sants?)

La mala educació

Que n'arriba a ser, de patètic, que el que més hagi transcendit d'un debat sobre alta política espanyola hagi estat la discussió sobre el nom d'un dels entrevistats.
El moment en què un personatge del públic, originari de Castella-Lleó, va anomenar Don José Luis al vicepresident de la Generalitat de Catalunya va ser el punt culminant del Tengo una pregunta para usted, de TVE.
El programa va ser llarg, però molt entretingut. Els polítics van donar la talla posant-se cara a cara amb els seus interlocutors, i es van dir coses ben interessants al llarg de les desenes de preguntes que van fer els membres del públic. Però el frec a frec sobre un aspecte tan bàsic com el nom d'algú tan conegut com Carod-Rovira és el que més ha destacat avui la premsa.
Deu ser que la política cada vegada serà més això: el senyor Josep-Lluís guanyarà o perdrà més electors per la manera com va afrontar aquesta discussió nímia, que no pas per les seves opinions i ideologies. A l'igual que els 80 cèntims del cafè de Zapatero.
Altra cosa que, al meu parer, porta cua, és la mala educació amb que la jubilada de cabell ros oxigenat i l'estudiant castellano-lleonès van mostrar en dirigir-se d'aquella manera al vicepresident català. Estudiant la seva imatge, només hi sé veure la mirada de l'anticatalanisme integral i de l'odi cec.
Bé, com que no està bé parlar d'algú a les seves esquenes, poso el vídeo aquí per si algú se l'havia perdut.




(Si voleu veure l'entrevista sencera, entreu a aquest vídeo del Youtube)

Justa la fusta

Està escrit als designis de la Humanitat que, quan et recomanen amb insistència un llibre o una pel·lícula, l'obra en qüestió t'acaba decepcionant. En podria fer una llista molt extensa, de novel·les i de films que m'han deixat indiferent o, el que és pitjor, m'han fet sentir que perdia el temps.

Doncs bé: acabo de liquidar les 300 pàgines de Tòquio blues (Haruki Murakami), i ja puc assegurar que ha sigut un part difícil. M'ha costat molt, acabar-lo. He hagut de fer un esforç tan important, que al final crec que he agafat la síndrome d'Estocolm i hasta li he agafat carinyo. De fet, pensava jo, si me l'han recomanat tan encaridament, serà per alguna cosa.

Doncs no l'he trobat, la cosa. Només en podria extreure dues coses positives:

1) He conegut "Norwegian wood", la cançó dels Beatles (1965) que apareix com a banda sonora de la novel·la en repetidíssimes ocasions, i m'ha sorprès descobrir-hi un cert aire japonès, o si més no oriental, gràcies als seus característics acords de sitar. Aquí la teniu:



2) He trobat una perla de frase. Una sentència definitiva, amagada a la pàgina 39:

"No és que no em refiï de la literatura contemporània. L'únic és que no vull perdre un temps valuós llegint coses que no hagin rebut el bautisme del temps. La vida és curta".

Doncs això dic jo. Justa la fusta! Aquesta frase ara mateix va a missa. Al senyor Murakami, amb tots els respectes, li diria que no puc perdre el temps amb la seva literatura contemporània japonesa, i em remeto a les recomanacions de llibres clàssics que alguns de vosaltres em vau fer fa un parell d'articles.
Aquestes seran les meves lectures de capçalera dels pròxims mesos. Per tant, si se us n'ocorren més, no dubteu a compartir-les amb un comentari... Obrim la porta als clàssics, que vénen amb garantia!

Poma podrida

Està trigant massa i em començo a posar nerviós. Però m'he d'estar quiet com una estaca. No m'he de moure, no m'he de moure, no m'he de moure... Aguanta, Pendleton, aguanta com un senyor, com el que ets. No perdis els nervis, tranquil, Pendleton, tranquil... Ben aviat tornaràs a ser casa prenent el te amb la Katheryn.
Veig que s'està prenent el seu temps, el molt cabró. Em suen les mans. Tinc l'esquena xopa. Desitjo que no em vegi ningú. Per sort, a darrere només hi tinc el mar i a davant només hi tinc aquest idiota. Però si triga gaire estona més a disparar, començaré a tremolar i la cagaré. No m'he de moure. Tranquil, Pendleton, tranquil.
Per fi aixeca l'arc. Aquest somriure mofeta és de bufetada. Ara mateix l'escanyaria. Però no em puc moure. Si em moc, la dinyo. Maleït el dia que se'm va ocórrer acceptar una aposta d'aquest carronyaire. Em maleeixo a mi mateix i aquest país de perdició on m'han enviat. Odio aquesta terra de bojos, trilers i viciosos. Mecago en el puto dia que el Primer Ministre em va destinar aquí.
Però calla, Pendleton, ara ja és massa tard. Ja l'has cagat, i ben cagada. Has trencat les regles, i ara ho estàs pagant. Adéu a la carrera diplomàtica. Adéu als gloriosos sopars a l'Ambaixada. Adéu a la vida regalada.Tot acaba aquí per tu i la Katheryn. Tot acaba amb aquesta ridícula escena, palplantat al mig del port, esperant que una hiena dispari una fletxa i parteixi en dos la poma que aguantes sobre el cap.
Déu del cel, estan venint els curiosos... Es deuen pensar que és una broma, o que estem fent una pel·lícula. Oh, Déu meu! Això ha estat un flaix? M'estan fent fotos? Déu meu, déu meu, és el final! Això serà un escàndol, un escàndol, un escàndol! Ja m'està apuntant amb la fletxa! M'estic orinant a sobre. Me cago en la Santa Mare Església! Que algú m'ajudi, que algú m'ajudi... No!

La poma, podrida, cau a terra.


_____________________

Nota marinetix: aquest text és la meva quarta participació al repte de Relats Conjunts. El quadre és "The son of man", de René Magritte (1964).

És un clàssic

Llegir els clàssics és una d’aquelles coses que formen part de la meva interminable Llista de coses pendents de fer quan tingui temps de fer moltes coses (aquesta no la publico a les Llistes Llestes, perquè no tot pot ser de domini públic... ;-)

Sovint, en el moment més impensat, em vénen a la memòria els títols i els noms dels autors que, per vergonya meva, encara desconec i que, per tant, urgeix conèixer. Són autors que inexcusablement hauria de llegir de forma immediata i sense dilacions, si em vull considerar a mi mateixa una lectora amb una base clàssica sòlida i ben fonamentada.

Doncs bé: si en el precís moment que recordo un títol clàssic no corro a apuntar-me'l immediatament, l'oblido en un tres i no res. I aquella obra queda condemnada a continuar formant part, per temps indefinit, de la llista d’obres mítiques de la literatura universal que he de llegir algun dia amb carácter d’urgència.

De tant en tant, però, si tinc la sort de recordar-me de títols clàssics en ple passeig tafaner per una llibreria, aprofito l’empenta i, en comptes d’anotar l'obra en qüestió en un paper que invariablement perdré, el demano al llibreter. Sovint, les edicions que tenen en stock són baratotes i moltes vegades en castellà. És el que m’ha passat amb la meva penúltima adquisició: “El retrato de Dorian Gray”, d’Oscar Wilde.

De Wilde en conexia ja l’estil i la gràcia, per mitjà de The importance of being Earnest o la deliciosa El fantasma de Canterville, que tant em va fer riure en la meva infància. Però amb El retrato... m’he quedat meravellada amb la intel·ligència desbordant que emana de la seva ploma.

Tot seguit voldria recollir unes quantes perles que perfectament podrien formar part d’aquells recorrents reculls de cites i aforismes d'intel·lectuals i famosos de la Història de la Humanitat. La major part d’aquestes reflexions són sobre la joventut, la vellesa i la bellesa. I surten del personatge de Lord Henry, un noble aristòcrata provocador i hedonista, que se significa com l’alter ego de Wilde. En recullo un grapat:

“Para volver a ser joven no tiene uno más que repetir sus locuras.”


“¡La fidelidad! Algún día la analizaré. La pasión de la propiedad se halla en ella. Hay muchas cosas que abandonaríamos si no temiéramos que otros pudiesen recogerlas”.


“Existe una voluptuosidad en hacerse reproches. Cuando nos censuramos, sentimos que ningún otro tiene derecho a hacerlo. Es la confesión, y no el sacerdote, quien nos da la absolución”.


“Para recobrar mi juventud lo haría todo en el mundo, excepto ejercicio, levantarme temprano o ser respetable”.


“La tragedia de la vejez no consiste en ser viejo, sino en haber sido joven”

Ah, els clàssics. Està prou clar que hem de trobar més temps per a ells. Però ara mateix no me’n ve cap més al cap. Ja hi tornem a ser: se m'han tornat a escapar! Necessito ajuda per fer una selecció de les novel·les clàssiques de capçalera. Aviam, digueu: per 25 ptes. cada una, obres de la literatura clàssica universal de lectura imprescindible i apassionant. 1, 2, 3!


Gràcies per ajudar-me amb la llista! Si la cosa creix, la posaré al blog de les Llistes llestes (aquesta sí :)

Apa, tia

Llista de coses impossibles de fer per una persona greument afectada per la síndrome post-vacacional:

• Treballar amb concentració absoluta des del minut zero.
• Agafar el ritme quotidià d'un dia per l'altre.
• Espantar l'apatia amb un somriure d'orella a orella.
  
• Prendre's amb humor les piles de feina acumulada durant l'absència laboral.
  
• Recordar sense plorar de nostàlgia què estava fent un mes enrere.
• Preguntar-se que està fent una persona com ella en un lloc com aquest.
• Reprendre amb celeritat totes les rutines, aficions i hàbits que una havia adquirit, i els que s'havia autoimposat al llarg dels últims 11 mesos.
• Escoltar massa vegades The Blower's Daughter, de Damien Rice (BSO de "Closer")

(Però no me'n sé estar d'escoltar-la una última vegada: és addictiva!)



Així doncs, Damien Rice marca el tret de sortida de la nova temporada.
Adéu, apatia!
Marinetix Reloaded.

Bons propòsits

Què n'esperem, de les vacances?
Estem tot l'any somiant que arribi aquest moment i, quan arriba, les expectatives són tan grans, que sovint ens frustrem quan s'ha acabat l'estiu i ens adonem que no hem fet ni la meitat del que ens havíem proposat.
Lluny de posar-me a filosofar sobre el veritable sentit de la vida humana, el que voldria fer ara és una llista de bons propòsits estivals centrats únicament en la lectura. Sóc realista i m'emporto pocs llibres, perquè a diferència del que passa a molta gent, per mi l'estiu és l'època de l'any que tinc menys temps per llegir.
Així doncs, aquest estiu voldria llegir:

L'art de viure, de Goliarda Sapienza --> L'estic llegint, i vaig per la meitat de les 600 pàgines. Em va cridar l'atenció el nom de l'autora (amb aquest nom, per força havia d'haver escrit quelcom interessant...) i també la fotografia de la coberta. Aquest retrat diu tantes coses! La cicatriu del front, la mirada sàvia i viscuda, el somriure monalísic, els dits de fumadora crònica...
Doncs bé, crec que l'he encertat de ple. És una novel·la que enganxa, especialment les 200 primeres pàgines. Està escrita amb les entranyes i és escandalosa, escabrosa, dramàtica i visceral. Dins hi estic trobant de tot: drama, teatre, poesia, intriga, erotisme, política, història, romanços... Té molts errors, moltíssims: però la intensitat de la història te'ls fa perdonar sense cap problema. Un encert, vaja.


Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies --> Em fa molta mandra llegir Pàmies, i encara més llegir contes. Em ve de gust novel·la, novel·la i novel·la. Però no puc suportar saber que tot el món ha llegit aquest llibre menys jo. O sigui que ja l'he comprat i ja el tinc a la maleta. La part positiva és que és petitíssim i no pesa. La part negativa és que tot el que he llegit de Pàmies ja ho he oblidat. Per tant, no m'agrada. No em cala fons.


Yes, minister, de la BBC --> El llibre en versió original de la genial sèrie televisiva que va triomfar cap allà als anys 80. Me l'emporto per refrescar l'anglès i per riure una estona (si és que entenc les bromes...)

Quan torni, podré repassar aquest escrit i comprovar si he assolit els meus propòsits. Si fos així, el meu estiu lectiu haurà estat un èxit total. I si no, qui dia passa any empeny!
Un any més, marxo de vacances preguntant-me si sabré estar sense pensar en aquest blog i en tots els que acostumo a visitar. Segurament la desconnexió serà positiva. Però ara mateix, em fa peneta deixar quatre setmanes sense regar les meves plantes ni el meu petit raconet on-line.
Vaja, que no me'n sé avenir. Però sobreviurem!

Bones vacances a tothom!

Posar portes al camp

Serveixi aquest modest article per solidaritzar-me amb els professionals de la revista El Jueves, la web de la qual ha estat tancada pel mateix tanoca que va ordenar el segrest de l'últim número de la publicació satírica.
Serveixi a la vegada aquest modest article per posar un granet més de sorra en la difusió d'una portada que, gràcies a l'anacronisme estúpid del jutge, deu estar fent molt mal no només a la Monarquia borbònica, sinó a la imatge de tot Espanya arreu del món:
Espanya, un país on se censuren revistes satíriques.
Espanya, un país on se segresten publicacions.
Espanya, un país on els poders s'informen a través del Tomate i ignoren l'immensa capacitat de propagació viral de la informació que té Internet.
Un país on es tanquen webs quan la informació que oferien ja corre per totes bandes.
Corri, doncs, també pel meu blog.



Nota:
Veig que han tret algunes portes al camp. Comprovo que la web d'El Jueves torna a estar operativa, malgrat que han passat per l'adreçador i han retirat la portada de l'escàndol. Però veig que ja tenen la resposta a l'ofensa del Del Olmo.
Aquí la teniu.


Endavant amb El Jueves, i a riure que són 2 dies!

Negra nit

Sense voler-ho, es mossega una ungla. Quan se n'adona del que ha fet, és massa tard: la manicura ja està malmesa. Es maleeix a si mateixa, però no deixa de mirar fixament cap al pati de butaques. És darrere el teló, en un lateral del backstage. Observa per una escletxa de la cortina - discreta però tensa- les fileres de gent que, de mica en mica, van prenent possessió dels seus seients disposats a veure-la triomfar com a primera actriu de la companyia.

"Vindrà?"

La incertesa se li fa insuportable, però la pressió que la corrou per dintre és a penes perceptible de cos cap enfora. Es manté elegant i sublim com de costum, i no es permet el luxe d'abaixar la guàrdia ni per un instant. Per dins, un pou de nervis. Per fora, una bellesa calmada que irradia una elegància natural indescriptible, quasi perfecta.

Les maquilladores se li arremolinen al voltant per fer-li els últims retocs a aquella caracterització tan afavoridora: li estrenyen les barnilles de la cotilla, li retoquen el recollit dels cabells, li aclofen els enagos, li fixen les pestanyes postisses... Però Sabina Black es manté impassible davant d'aquella invasió de les tècniques d'imatge. Ni parpelleja.

Aparenta calma i supèrbia, però té l'os de l'esquena encarcarat i li dol l'abdomen de tant apretar l'estómac. Per alleugerir la tensió decideix canviar el punt d'observació i, sinuosament, a poc a poc, travessa l'escenari per darrere del teló. Camina amb parsimònia, remenant amb una cadència hiptònica els malucs perfectes. Arriba a l'altre lateral i, discretament, aparta un xic la cortina.

"Des d'aquí potser sí que el veuré"

Els seus ulls felins recorren el pati de butaques amb furiosa parsimònia. A baix no hi és. Aixeca la vista cap a les llotges i les repassa amb mirada inquisidora i penetrant. D'una punta a l'altra. Res. Des dels camerinos li arriba l'agitació prèvia a l'inici de l'obra. El regidor li xiuxiueja a cau d'orella que falten deu segons per començar. Ella l'ignora superbament. Ara ja n'està segura.

Rodolphe no ha vingut.

Quan s'apaguen tots els llums del teatre, la xerrera del públic queda estripada de sobte per un increïble esgarip felí. Un silenci de gel ocupa tota la sala.
Darrere el teló, algú d'atrezzo s'adona que la cortina està esgarrapada, amb nou ungles perfectament marcades en la tela esquinçada.

La Sabina Black s'ha esmunyit del teatre en silenci, per la porta del darrere. S'està llepant les ferides per les teulades de la ciutat.


__________

Nota marinetix: aquest text és la meva tercera participació al repte de Relats Conjunts. El quadre és "Tournée du chat noir", de Théophile Steinlen (1896)

Llista de paraules grimoses

Últimament tenia oblidat el blog de les llistes, però conversant amb una amiga se'm va ocórrer tema per a una nova llista de paraules. En aquest cas, paraules grimoses. La trobareu al blog de les Llistes Llestes, i està oberta a la participació de tothom.

Fi de l'escapada

S'han acabat les minivacancetes de juny. Un any més, m'he columpiat 10 dies fora de temporada, perduda a T de Tranquil·litat, fent horari infantil i vivint a l'aire lliure i a pet d'ona, com diuen al Maresme...
Torno descansada i amb la bateria recarregada. Costa un xic tornar a agafar el ritme, però quan recordo que d'aquí a 3 setmanes vénen les Vacances Grosses, se'm treuen totes les mandres.
Aquestes desconnexions haurien d'anar prescrites pel metge.

Jardí infinit

(Suggeriment marinetix: llegiu-ho amb la música de fons)


No res. Silenci. Negror.
Un cri-cri-cri inaudible trenca la nit. Neix la vida, petita i menuda, en un racó del no-res. Una partícula s'ajunta amb una altra, i formen una bonica família de partícules ben avingudes. El capgros es descobreix la cua amb alegria, els bacteris s'organitzen, els microcosmos s'arremolinen i es donen les mans. Tot puja, tot creix, t0t esclata. Els colors s'inventen a si mateixos. Es barregen els uns amb els altres i engrandeixen la paleta cromàtica de la vida. Plantes, bitxos, animals, éssers únics que es cerquen els uns als altres per jugar enmig del caos. En la caòtica perfecció del gènesi, tot és nou, tot és possible. S'assoleix la plenitud. I, al nucli de tot, es va fent gran l'Ocellot.

L'Ocellot que regirà l'Ordre.
L'Ocellot que adreçarà el que es torci del camí.
L'Ocellot que, amb ull inflexible, observarà tots els éssers del nou univers.
L'Ocellot que jutjarà totes i cada una de les seves accions.

Els sons de la vida es calmaran. Els jocs estrenaran regles i normes. El caos s'ordenarà i es perfilaran les ombres que separaran uns colors dels altres. Tot es regirà per l'ordre imposat per l'Ocellot... I la llum del sol decaurà.
De mica en mica, l'Ocellot perdrà força i es pansirà, per acabar morint, petitó i arrugat, allà on va néixer: al no res. Tota la vida es marcirà i es fondrà en un solo de violí que, a poc a poc, a poc a poc, s'anirà fent inaudible.
La vida mor. S'acaba el cicle.
Cri-cri-cri.


__________

Nota marinetix: aquest text és la meva segona participació al repte de Relats Conjunts. El quadre és "Garden" de Joan Miró.

Postals castisses

Fent kilòmetres per carreteres espanyoles, m'han sorprès petits flaixos com aquest: el castís toro d'Osborne, custodiat per imponents molins de vent com sorgits de la Tercera Fase. Si el Quixot aixequés el cap, què hi veuria en aquesta imatge?

Passió lesbiana

Feia temps que una cançó no m'arribava al fons de l'estómac. En hores de cotxe perdudes, fent kilòmetres per carreteres espanyoles, he pogut escoltar música sense pressa i encandilar-me d'una cançó en especial: es diu "Noches reversibles", i la lletra -com el títol- és mel.
La podeu escoltar aquí: (premeu el trianglet)



El grup és Love of Lesbian. Tot seguit, un pedacet d'una actuació en directe a la Sala Apolo.

D'això... Els que hagueu llegit aquest post atrets pel títol sensacional-ista, dir-vos que... benvinguts! ;-P

Sabatasa

Passejant per la geografia catalana, m'adono que hi ha nombrosos municipis que acaben amb el sufix -ell. Aquí van els exemples que ara se m'ocorren:

• Calafell
• El Vendrell
• Martorell
• Sabadell
• Taradell
• Palafrugell (en verd, aportacions de l'Alepsi)
  

Com a desconeixedora de toponímia i els seus entrellats, ignoro totalment si la terminació d'aquests topònims té alguna explicació o criteri gramàtic comú. Reformulo la pregunta: Volen dir algu, aquests -ell?
És una pregunta de gran interès pel desenvolupament la Humanitat. Resulta que a Catalunya, en ple Segle XXI, hi ha, com a mínim, quatre municipis amb nom sexista. No entenc com pot ser que cap Dirigent Llumenera no hagi intervingut ja en aquesta qüestió tan descaradament incorrecta i hagi canviat aquests topònims tan innacceptables en el nostre món d'alta correcció lingüística, política i moral.
Però ara que hi penso... Potser sí que els Llumeneres han fet subtilment la seva feina. I el resultat no és altre que noms de pobles com els de:

• Martorelles
• Gironella
• Granadella
• Panadella
• ...
  

Recordo que fa anys corria la brama que Franco havia volgut ajuntar Sabadell i Terrassa (aleshores Tarrasa) i fer una sola ciutat, que s'anomenés... ¡¡Sabatasa!! De vegades penso que tenim sort que les idees de bomber dels Llumeneres de Torn es quedin simplement en això, en idees. I vull confiar que la idea de canviar els nostres topònims es quedi únicament en una anada de l'olla fictícia d'aquest blog pocasolta.

Novetat al blog

Acabo d'estrenar secció al blog. A la columna de la dreta hi trobareu l'espai Estic llegint..., de títol prou explícit com perquè ara em posi a descriure'n el contingut. :-)
La nova secció és una invitació a tots aquells visitants temeraris que passeu per aquest blog, perquè en cas que estiguéssiu llegint el mateix que jo, deixeu el vostre comentari i la vostra opinió sobre el llibre en qüestió.
Estreno la secció amb El virus de la tristesa, de Jordi Cabré. Un regal molt bonic d'una bona amiga, ja que em va aconseguir una dedicatòria personal de l'autor. Com a comentari inicial, i sense haver acabat de llegir-lo, puc dir que la introducció és difícil i es fa una mica pesada, però que a partir de la pàgina 200 la cosa s'anima, i bastant.

Ballem?

Una petita casualitat d'aquelles que et fan treure el somriure:
El Matt Harding serà a Madrid el 10 de juny.
La Marinetix segurament serà a Madrid el 10 de juny.
Penso que no em puc deixar perdre l'oportunitat de veure actuar un dels precursors del Fem Coses Rares per Internet Que Potser Tindrem Èxit. I és que el Matt s'ha convertit en un líder del Bon Rollo Mundial gràcies als seus entranyables vídeos gravats a les zones més inversemblants de tot el món.

Veure'l és disfrutar i deixar-se encomanar d'un bon rollo que potser flueix de la música, o de les imatges, o del missatge que transmeten, o potser de l'inimitable estil dansarí d'aquest australià que s'està patejant el món sencer de dalt a baix. (Proveu d'imitar-lo, proveu-ho!).
Decidit: el 10 de juny faré el possible per veure'l moure's, allà on sigui. Prometo aportar material gràfic si finalment coincideixo amb ell a los Madriles.
Buf... Només tinc 10 dies per practicar aquest estrambòtic pádeburé!


Nota: Gràcies, Dragoncete, per presentar-me el Matt i per fer-me saber lo de Madrid!
:*

Tovallola multiús per a l'autoestopista del Segle XXI

Eixugar el culet del bebé. Rentar-se les mans després d'endrapar un plat de gambles a l'ajillu. Enllustrar-se les sabates. Perfumar-se el coll. Deixar la vitro com una patena. Netejar l'interior del microones. Recollir la caca del gos. Fregar la delatora taca de xocolata a la rajola de gres. Polir el parquet. Prevenir accidents.

Tot això, i moltes d'altres coses que ara no vénen a cuentu, es pot fer amb una tovalloleta humida.
Les tovalloletes multiús són un dels principals invents del mil·lenni. Si l'autoestopista galàctic de Douglas Adams les hagués descobert abans, no hauria d'anar recorrent la galàxia amb una tovallola gegant embolicada al cap.

Aquest és, doncs, el meu petit i particular homenatge a la tovallola (més concretament, a la tovalloleta) per celebrar la data avui, 25 de Maig, Dia de la Tovallola.
Felicitats a tots els frikis del món!

Nota: Arnauh gràcies per recordar-me tan assenyalada data! No saps quin ha estat el meu orgull en veure que el mismíssim model qiue il·lustra l'article de la wikipedia sobre el Dia de la Tovallola m'ha escrit per recordar-me-la.

Política ficció

Fa dies que hi penso: de veritat que s'ho passen bé, els polítics, fent campanya electoral?
Quan veig dirigents independentistes catalans animant l'Espanyol a la final de la UEFA. Quan veig polítics de qualsevol color passejant per mercadillos, intentant mostrar el seu costat més carismàtic tot xerrant amb paradistes o compradors. Quan els veig fent mítings en centres cívics semideserts, fent evidents unes arts oratòries en ocasions més que dubtoses. Quan els veig protagonitzant segons quina mena de cartells electorals, com el de Ciutadans/anos... Quan veig tot això, em pregunto amb incredulitat si realment s'ho passen bé fent campanya, o si per ells en realitat el concepte "campanya" és sinònim d'empassar-se la vergonya i fer coses que la resta de l'any no farien ni bojos.
Suposo que per a una persona tímida ha de ser molt dur haver de vèncer la timidesa i assaltar els vianants per encolomar-los un programa electoral. També deu ser especialment difiícil allò del porta a porta. Hi ha qui diu que és un dels millors moments de la democràcia. Però jo m'imagino que en l'instant que un polític truca a la porta d'un desconegut, l'abisme es deu obrir als seus peus. I encara més si té poques tables. O poc carisma. O poca fama! Qui sap què es trobarà quan el sorprès veí li obri la porta? I si és algú hostil a la ideologia que se li vol vendre?
Res més il·lustratiu que aquest video:



Seriosament: sé del cert que hi ha polítics o militants de base que s'ho curren molt, i que viuen intensament els dies de campanya. No dubto que disfruten del moment: són dues setmanes que concentren els esforços i les il·lusions de molts mesos de treball. Però em continuo preguntant si els polítics més "vedettes", els primeres espases, disfruten en realitat tant com volen aparentar.
Hi ha tarannàs i tarannàs, i hi ha gustos per tot. Però el que està clar és que jo, només per estalviar-me aquests mal tràngols, mai no seré de professió Política.

El Congo a la pell

La imatge que jo tenia d'Albert Sánchez Piñol com la d'un escriptor genial però amargat, llunyà, esquiu i esquerp, se m'ha desmuntat com un castell de cartes en ple temporal de tramuntana. Aquest dijous ha participat en una tertúlia prop de casa meva i he tingut l'oportunitat de veure'l en persona. L'he sentit parlar, l'he sentit riure's de si mateix incomptables vegades, l'he escoltat explicant amb passió les seves aventures esfereïdores en un convuls Congo, l'he admirat explicant planerament el procés creatiu dels seus llibres i relats... I m'he quedat agradablement sorpresa.
Jo pensava que algú que ha creat una genialitat com La pell freda primer, i sobretot Pandora al Congo després, ha de ser algú llunyà, distant, apartat del so mundà. Un intel·lectual d'elit, amb opinions-sentència que desmunten qualsevol opinió alternativa, per tautològiques, per irreprotxables.
Doncs no. Piñol in person té l'aparença simpàtica d'un jove savi despistat, d'antropòleg romàntic i alhora cagueta (el mateix Piñol ho va reconèixer dijous!), de científic curiós i d'escriptor compulsiu.
I sembla ser que l'aparença no enganya, ja que, segons va explicar ell mateix, els llibres no els escriu quan vol, sinó quan els llibres li
ho demanen. Així que ja té la tercera part de la trilogia pensada del
principi al final, però no la pot escriure perquè encara no li ha
sortit de dintre.
Haurem d'esperar que la tercera part es llevi i doni senyals de vida aviat... Mentrestant, jo em quedo tan contenta amb el record d'una tertúlia literària molt divertida, on el públic va disfrutar i va riure amb les sortides d'un Piñol molt proper, que assegurava que, per ell, un acte com aquest és el seu paradigma de Sant Jordi.
I em quedo tan contenta amb aquesta estampeta de record: (confesso que l'he posat per fer dentetes al blogger de "La pell de Pandora" ;-)

Escrit amb els peus

Nova llista publicada al Blog de les llistes llestes:
Es tracta de la Llista de paraules escrites amb els peus. És a dir, amb faltes d'ortografia garrafals. Abans que em ploguin els clatellots dels amics, col·legues i companys que ja es pressenten autors de les faltes, he de dir que no faig públic en cap moment els seus noms... per ara! ;-)
A tots aquests desinteressats col·laboradors, els envio tot el meu carinyo i l'agraïment per aguantar-me en els meus atacs de repel·lència Pompeufàbrica...

Nota: La imatge és un poema visual de Joan Brossa titulat Cap de bou.

Si això va passar

És cert que la gran massa d'alemanys va ignorar sempre els detalls més atroços de tot el que va passar més tard als Lager: l'extermini metòdic i industrialitzat a escala de milions, les cambres de gas tòxic, els forns crematoris, l'abjecta explotació dels cadàvers, tot això no s'havia de saber, i en efecte pocs ho van saber abans de l'acabament de la guerra. Per mantenir el secret, entre altres precaucions, en el llenguatge oficial només s'usaven cauts i cínics eufemismes: no escrivia "extermini" sinó "solució final", ni "deportació" sinó "trasllat", ni "mort amb gas" sinó "tractament especial". No sense raó, Hitler temia que aquestes horribles notícies, si s'haguessin divulgat, haurien compromès la fe cega que el país li tributava i la moral de les tropes combatents"

Aquest és un fragment de l'esgarrifosa història "Si això és un home", de Primo Levi (1919-1987), un jueu italià que va sobreviure als camps d'extermini nazis de la zona d'Auschwitz.
Al final del llibre, que es llegeix amb l'estómac apretat, Levi afegeix un apèndix on intenta donar una explicació racional a tot el que va passar, tot el que va portar els alemanys al nazisme i a les seves nefastes conseqüències.
Al llegir el fragment reproduït més amunt, m'he adonat que canviant Hitler per noms de dirigents més contemporanis, i substituint les expressions "solució final" per d'altres eufemismes patètics de rabiosa actualitat (com "danys col·laterals"), tenim una frase ben actual, que a tots ens sona d'alguna cosa.
Que poc que han canviat les coses...
I quina constatació més trista!

El fil d'Ariadna

La pila de roba per planxar l’amenaça en silenci. Ariadna el mira i el remira, i no sap ni per on començar. Des de la tele, el futbol entra a la sala d'estar i s’apodera de tots els racons de la casa. El Bru, engrescat amb un partit prometedor, ha ocupat tot el sofà: una birra en una mà, un tall immens de pizza freda en l’altra. No li ha deixat cap raconet per compartir el vespre.

Ariadna sent la veu passada de voltes del locutor mentre es mira i es remira la pila de roba. La mira, però no pensa en la planxa. Es deixa endur per la cançoneta enfadosa del periodista esportiu, i se’n va lluny, a anys llum d’aquella sala d’estar. Només els esgarips del Bru quan algú falla un gol cantat la fan retornar bruscament a la seva realitat.

Darrere la pila de roba, amuntegada de qualsevol manera, el rellotge de pèndol marca les 10 amb el seu gong una mica rovellat. D'herència familiar, el rellotge és vell però es conserva impecable, com tota la casa. Seguint instruccions de l'Ariadna, la dona de fer feines el neteja cada dia amb una cura especial. Com també esmerça un temps considerable en treure la pols del preciós retrat vaporós dels rebesavis, pintat ja fa més de 100 anys per un pintor de gran renom en aquella època.

S’hi sol entretenir tant, la dona de fer feines, que no acostuma a quedar-li temps per planxar la roba. I ara li toca a l’Ariadna compartir una incomparable vetllada amb la planxa. Mentre desplega la post, es mira el Bru, que crida amb la boca plena qualsevol insult patètic a l’àrbitre.

El gong del rellotge marca les 11. Ariadna encara és dreta davant la post. El vapor de la planxa la fa suar. S’atura un cop més per fer un glopet del te gelat. Mira el rellotge i pensa que té ganes d’anar a dormir, potser perquè li vol donar una oportunitat a l’endemà.

... ... ... ... ...

Les tovalles quedaran precioses. La Ramona les broda amb moltes ganes: vol que l’aixovar de la nena sigui impecable. Vol lluir-s’hi, tot i que és conscient que pocs sabran entendre el valor d’aquella petita obra d’art domèstica.

Broda en silenci, mentre el seu marit pren el te de la tarda abans de tornar al seu despatx de la fàbrica. Aprofita aquests breus moments de calma casolana per acabar les tovalles en companyia de l’home, que llegeix el diari com si fos una lectura imprescindible per amagar les poques ganes que té de conversar amb ella.

La Ramona, elegant fins i tot en els moments més íntims i quotidians de la vida familiar, va fent puntades a la peça de tela. El sol de la tarda il·lumina el brodat, i ella mateixa es meravella quan repassa el que ha fet. Però a cada puntada, un inaudible sospir se li enfila lluny, ben lluny d’aquella casa preciosa. Dissimuladament, es mira el marit absort en la lectura. De reüll li estudia la barba retallada, el pentinat perfecte, el traju immaculat, el posat poderós. Voldria parlar-li de les tovalles. Del casament. De la nena. Del menú que ha pensat pel convit de noces. Voldria que ell hi fos realment.

El rellotge marca les 5 de la tarda. A l’instant, l’home plega el diari, s’aixeca i s’acomiada lacònicament. La Ramona rematxa la vora i i talla el fil. Potser hi podrà parlar l’endemà.


... ... ...

Nota marinetix: Fins aquí la meva primera col·laboració al blog Relats conjunts. Es tracta d'un petit exercici de pseudoescriptura, que m'ha semblat divertit de practicar. Es tracta d'escriure un relat a partir de l'observació d'un quadre. En aquest cas, el quadre és "Interior a l'aire lliure", de Ramon Casas (1892).
Un repte? Un entreteniment? No ho sé pas, però m'ho he passat bé.

Uf, va dir Marinetix

Vaja. Arriba el dia més maco de l'any, i jo encara no he tingut temps de tafanejar distretament per les llibreries ni documentar-me com cal sobre els moviments del món editorial... Per qüestions laborals i circumstàncies personals porto un abril una mica atabalat, i no he pogut estar per la labor de llegir massa crítiques ni ressenyes sobre les novetats.

Ja preveig, doncs, que aquesta Diada serà una mica insulsa: dilluns, per feina, em serà impossible viure el deliciós ambient primaveral del dia de Sant Jordi. Resumint, les coses han canviat respecte Sant Jordi de 2006. Si l'any passat em vaig dedicar a fer algunes recomanacions, aquest any sóc jo la que necessita rebre'n. No he pogut fer els deures i ara necessito orientació en la maregassa de novetats i reedicions que inunden l'oferta a les llibreries.

Així que us proposo que feu propostes. Què llegiu? Què voleu que us regalin? Què us comprareu? Què heu comprat? Aquest article, aquest blog i aquesta bloggaire atribolada estem oberts de bat a bat als vostres suggeriments. Per trencar el gel, faig una breu llista dels llibres que penso que poden estar bé (basant-me merament ens els inputs publicitaris, les cobertes i les crítiques que n'he llegit o escoltat) i que penso que estaria bé llegir un dia o altre:

• Nocilla Dream, d'Agustín Fernández Mallo.
• L'art de viure, de Goliarda Sapienza
• El mar, de Blai Bonet
• Passatges a Amèrica, d'Héctor Oliva

I com a recomanacions personals, us remeto a qualsevol dels articles escrits en aquest blog classificats en el grup de Llibres i altres lectures. Potser hi trobeu alguna cosa que us interessi...

Mentrestant, sigueu molt feliços en aquest dia tan especial, i disfruteu-lo amb tantes roses i tants llibres com pogueu... i en bona companyia!

Feliç Diada.

Jo denuncio

Jo denuncio.
Denuncio aquelles persones anònimes, del carrer, com tu o com jo, que, escudats en la moral, la virtut i el civisme, s'han erigit en els nous xivatos del Poder.
Denuncio els cívics que, armats amb un mòbil o una càmera, persegueixen els altres fins que els pesquen cometent algun delicte cívicament imperdonable, com pixar al carrer, no recollir la caca del gos, fer burilles o grapejar-se amb la parella prop d'una zona de jocs infantils.
Denuncio l'estultícia amb què hem caigut de quatre grapes en la trampa dels poderosos, que ens han convertit en els principals espies de nosaltres mateixos, posant-nos a les mans unes joguines electròniques de fàcil ús que ens permetessin creure'ns agents de l'ordre i de l'actitud recta.
Denuncio la mansuetud amb què nosaltres, el ramat d'ovelles, ens hem prestat a jugar al seu joc i hem esdevingut els nostres principals enemics.
Denuncio els Poders Imperants pel gran gol que ens han colat, fent-nos creure que en pro de la seguretat ciutadana hem de perdre els nostres drets més bàsics i fonamentals a la intimitat a la llibertat.
Denuncio les plataformes de comunicació que engresquen el populatxo a participar en seccions disfressades de periodisme ciutadà o col·laboratiu, on no es fa més que denunciar, denunciar i denunciar.
Denuncio ajuntaments com els de Matadepera, on ja es parla de posar càmeres de seguretat que vetllin pel benestar dels veïns...
Denuncio el govern local de Middlesbrough, que ha instal·lat unes càmeres que vigilen les actituds dels vianants i, si en fan alguna de punible (com tirar un paper a terra) els aparells els escridassen perquè el recullin i s'arrepenteixin de la seva malifeta.
Denuncio, per extensió, la política d'Interior del Regne Unit en general... El mateix Regne Unit de caos i feixisme que és escenari de les aventures del comic de V de Vendetta, d'Alan Moore i David Lloyd (a la foto de dalt de tot, la màscara de l'heroi justicier Guy Fawkes que protagonitza el còmic i la pel·lícula).
Denuncio el dia que vaig llegir 1984, que em va fer canviar la meva manera de malpensar.
I, finalment, esgotada de tant denunciar, em poso en pla constructiu i proposo que parem de fer-nos la punyeta els uns als altres i ens dediquem a viure en pau d'una punyetera vegada.
Que són 4 dies.

Vacances a la vista

Ja falta menys. Un dia i comencem vacances. El blog tanca per descans del personal durant la Setmana Santa, però no voldria acomiadar-me sense penjar un petit video-resum d'un viatget a Itàlia, fet l'estiu de l'any passat. Com es pot veure, el ritme de treball ha estat trepidant: he acabat el vídeo "només" 8 mesos després de tornar d'aquells dies entranyables per la Toscana.



Bones vacances a tothom!

Paraules de moda

Obro nova llista al blog de les Llistes Llestes. Es tracta de recollir paraules que la premsa posa de moda, que sovint són invencions, arcaismes o barbarismes, i que, a base de veure-les i sentir-les repetides per tot arreu, passen a incorporar-se al nostre vocabulari particular. Si voleu tafanejar o fer aportacions, passeu i entreu a la Llista de les Paraules de Moda!

Amor particular

A aquestes altures, tot el que escrigui sobre Lluís Llach ja estarà dit, llegit i digerit. Per tant, només em queda abraçar-me a una de les seves cançons, una de les que m'ha acompanyat des de la infància en la meva banda sonora particular, que potser em permetrà plasmar tot el que és, ha estat i serà Lluís Llach per mi, i també per la història d'aquest país petit.

El meu país és tan petit ----- pàtria, modèstia, recolliment.
que quan el sol se'n va a dormir ---- vespre, calma, quietud.
mai no està prou segur d'haver-lo vist.---- incertesa, intimitat, confiança.
Diuen les velles sàvies ---- ancestres, saviesa.
que és per això que torna. ---- costums, plaers.
Potser sí que exageren ---- tarannà, exageració.
tan se val! és així com m'agrada a mi ---- passió incondicional.
I no en sabria dir res més. ---- amor, emoció.
Canto i sempre em sabré ---- joia, eufòria.
malalt d'amor pel meu país. ---- pàtria, amor, terra, entrega.

El meu país és tan petit ---- carinyo, protecció, llar.
que des de dalt d'un campanar ---- bellesa.
sempre es pot veure el campanar veí. ----- proximitat.
Diuen que els pobles tenen por, ---- temors, desconfiances.
tenen por de sentir-se sols, ---- solitud, necessitat.
tenen por de ser massa grans, ---- pretensió.
tan se val! és així com m'agrada a mi ---- passió, rendició.
I no en sabria dir res més. ---- commoció, enamorament.
Canto i sempre em sabré ---- alegria, certesa.
malalt d'amor pel meu país. ---- amor, pàtria, terra, entrega.

El meu país és tan petit ---- identitat, pertanyença, arrels.
que sempre cap dintre del cor ---- estima, records.
si és que la vida et porta lluny d'aquí ---- distància, exili, maletes.
i ens fem contrabandistes, ---- clandestinitat, subversió, inconformisme.
mentre no descobreixin ---- amagatalls, recança, protecció.
detectors pel secrets del cor.---- intimitat, veritat, interiors.
I és així, és així com m'agrada a mi ---- absolut, sense condicions.
I no en sabria dir res més. ---- admiració, complaença.
Canto i sempre em sabré ---- confessió, declaració.
malalt d'amor pel meu país.---- amor, pàtria, terra, entrega.

Tot seguit, un vídeo que he trobat al youtube que m'ha fet posar la pell de gallina. Era el 1985. Un concert al Camp Nou, davant de 100.000 persones (no me'n sé avenir). La cançó, Laura.
Va per tots els contrabandistes que passin per aquí.

Vergonya

Per què els catalans tenim la reacció infantil de riure'ns dels castellans quan intenten parlar en la nostra llengua? Segons tinc entès, això no passa en altres puestus. Si algú fa l'esforç de parlar en una llengua que li resulta difícil, què es pot fer sinó escoltar-lo i respectar-lo? Per què som així, invariablement?

Últimament ja volia començar a creure que, amb la multiculturalitat, amb el barrija-barreja actual, aquesta tradició ancestral tan nostrada començava a perdre's en el bagul dels records. I quan ja n'estava mig convençuda, a TV3 posen un vídeo de l'Aznar parlant en català. Millor dit, recitant. Concretament, un poema Pere Gimferrer. El vídeo el van emetre al Caçadors de paraules de dilluns 12 de març.
L'insòlit no era que passessin el vídeo (ja ho han fet altres vegades) sinó que l'amanissin amb riallades enllaunades, que sonaven de fons a cada nova paraula emesa pel líder popular.
Vaig sentir vergonya.
Crec que la van cagar estrepitosament.
Però finalment he decidit aplicar el benefici del dubte: potser les riallades artificials no eren causades per la inintel·ligible dicció en català del Bufó de les Azores, sinó més aviat pel ridícul estratosfèric que el candidat Aznar feia en aquells temps, simulant amb dubtoses armes de seducció que adorava la cultura i la llengua catalana, per intentar emportar-se a casa el premi gros: un pacte amb Jordi Pujol que el permetés governar Espanya.
Com han canviat les coses... El que no ha canviat és la vergonya aliena que sento quan veig aquestes pallassades.
Amb perdó pels pallassos.

Els carronyaires i altres animals

Aquesta és la portada de l'edició digital d'El País d'avui a la tarda (fent click a sobre, es veu més gran). Una primera plana insòlita, interessant, llampant, atractiva: el somni de tot editor de premsa (suposo).
Tots els titulars són sucosos. Fent-hi un cop d'ull, l'elecció es fa difícil: on faig click primer? Què em sembla més interessant de llegir, més urgent, més alarmant, més imprescindible?
1) La impactant cita sobre les torres KIO d'un dels inculpats per l'11-M?
2) La destitució del diplomàtic israelià per aparèixer borratxo, en pilotes i amb objectes sado?
3) Les declaracions d'un presentador de la CNN explicant els abusos que va rebre de petit per part d'un mossèn?
4) La igualitària mesura del Regne Unit de reduir el sou d'uns funcionaris per igualar-lo al de les funcionàries?
5) Les declaracions de Rajoy qualificant La Mani d'hermosa i dient que el dissabte va ser un dels dies més bonics de la seva vida?

El ratolí no sap cap on anar. Cada un d'aquests titulars és com un llum de neó intentant captar el click del meu mousse. A quin pitjor! No em sé avenir de res del que estic llegint.
Però el que és realment impactant és que la notícia de Rajoy m'hagi provocat tanta repulsa com les altres. Em produeix tanta nàusea el mossèn violador com els carronyaires que s'alimenten dels morts aliens per créixe's i tombar l'adversari polític. I, a sobre, dir que és un dia hermós. I tot, sense perdre mai el somriure.
Somriure de hiena.

El tot i el res

El negre i el blanc.
L'esperança i el terror.
L'hivern i l'estiu.
La necessitat, el rebuig.
La fam i l'abundància.
La caverna, la llum.
El res, el tot.

Tantes coses en una foto!

______________________________________________________________

Nota actualitzada: La Fúria m'ha fet saber que l'autor de la foto és Arturo Rodríguez, que va guanyar un premi del World Press Photo 2007.
(Gràcies!)

El Dia de la Tovallola

Llegeixo amb una anarquia absoluta i no trobo la manera de posar ordre en les meves prioritats. Tinc des d'octubre un llibre de Juan José Millás sobre la tauleta de nit, que encara no he obert. La raó: altres novel·les m'han trucat a la porta d'imprevist i les he prioritzat sense pensar-m'ho ni gota.
I així, vaig saltant com un mico des del realisme màgic de Gabo (felicitats!) al terror clàssic de Lovecraft. De la contemporaneitat de Sánchez Piñol a l'atemporalitat de Dumas. Fa uns dies, després de finiquitar, amb bastant esforç, Estremida memòria, de Jesús Moncada, tot apuntava que per fi abordaria Juan José Millás, quan es va creuar casualment pel meu camp de visió el nom d'un autor:

DOUGLAS ADAMS.

Em va cridar l'atenció, potser perquè el seu nom és de llaminadura doble? No ho sé. Vaig investigar. Es veu que Douglas Adams és un autor de culte, únic i irrepetible. Va morir el 2001. I la seva obra es podria considerar un precedent del mític i adorat Sin noticias de Gurb, d'Eduardo Mendoza.
Amb això en vaig tenir prou. Vaig córrer a la llibreria per comprar la seva novel·la més famosa, una mica a cegues, i guiant-me per les bones vibracions. Guía del autoestopista galáctico, es diu.
Doncs bé. Estic en plena immersió adamsiana. Estic al·lucinant de la imaginació d'aquest senyor, fins al punt que penso que es deuria posar fins al monyo de drogues al·lucinògenes per arribar a escriure tot el deliri de ciència ficció descabellada que estic llegint amb els ulls com unes taronges. Gurb queda molt, però que molt curt, en la narrativa de l'absurd que practica Adams en aquesta Guía.
Un botó de mostra: un dels personatges, un extraterrestre apalancat a la Terra com a corresponsal de la Guía del Autoestopista, es fa dir Ford Prefect (el símil del Seat Panda) i porta penjat del coll un bolso, amb els següents estris:
- Un llibre
- Uns biros (?)
- Un quadern de notes
- Una àmplia tovallola de bany de Marks and Spencer.

Segons la Guía, i cito textualment:

Una toalla es el objeto de mayor utilidad que pueda poseer un autoestopista interestelar. En parte, tiene un gran valor práctico: uno puede envolverse en ella para calentarse (...)
(..) Y lo que es más importante: una toalla tiene un enorme valor psicológico. Por alguna razón, si un estraj (estraj: no autoestopista) descubre que un autoestopista lleva la toalla consigo, automáticamente supondrá que también está en posesión de cepillo de dientes, toallita para lavarse la cara, jabón, lata de galletas, frasca, brújula, mapa, rollo de cordel, rociador contra los mosquitos, ropa de lluvia, traje espacial...(..) Lo que el estraj pensará es que cualquier hombre que haga autoestop a todo lo largo y ancho de la galaxia, pasando calamidades (...) y sabiendo todavía dónde está su toalla, es sin duda un hombre a tener en cuenta.

Tot, tot, tot el llibre, és per l'estil. I aquesta és només la primera part d'una trilogia de cinc parts. Però el que més m'ha bocabadat del tot no és l'estil, ni la novel·la en sí, sinó tot el culte que hi ha al voltant de la Guía. He descobert que existeix el Dia de la Tovallola, instaurat en honor del difunt autor, el 25 de maig de cada any. No dono crèdit al que llegeixo a la wikipèdia, o a la web Towel Day, dedicada especialment a aquesta diada-homenatge a Douglas Adams.

Com no podia ser d'altra manera, a Espanya aquest autor no tenia pas tants seguidors com d'altres països i el Dia de la Tovallola ha acabat derivant-se cap al Dia de l'Orgull Friki.

Així que ja ho sabeu: si hi esteu interessats, el dia 25 de maig podeu enrotllar-vos una tovallola al cap, fer-vos una foto i publicar-la a internet, o bé treure el friki que tots portem dintre per celebrar amb orgull aquesta Diada tan especial.
Si Douglas Adams aixequés el cap... segurament es partiria el pit de riure!

L'ampolla mig plena

Un incendi petitó ha cremat part de la façana de l'edifici on treballo. La meva finestra és la bona. Aquest cop, he estat al Costat Bo de la Força. Espero continuar-hi una bona temporada.

Parlem de sexe

Rebo una convocatòria per correu electrònic, convidant-me a assistir a la inauguració d'un local destinat a la creativitat audiovisual juvenil. Fins aquí cap problema, excepte el dubte de si encara queda algun indici exterior en la meva persona que permeti fer pensar algú que jo puc formar part del col·lectiu jove de la meva ciutat. Bé, deixem aquesta menudència col·lateral. Anem al gra. La qüestió és que el missatge acaba amb una frase memorable, que ha passat a formar part de la meva llista de frases memorables, encara no publicada (tot arribarà).
La reprodueixo textualment:

A partir de les 6 de la tarda i fins a les 9 del vespre, hi haurà diferents activitats i actuacions audiovisuals a la seu del nou local destinat a la creació multimèdia pels i per als i les joves de la ciutat.

Primer m'havia passat inadvertit, però un company de feina -més jove, més multimèdia i més audiovisual que jo- m'ha assenyalat l'insòlit complement indirecte de la frase. És que és doblement errònia, doblement ridícula, doblement impactant i doblement sorprenent!
Com més la llegeixo, més riure em fa. De fet, estic escrivint aquestes línies rient sola!

Sóc conscient que es deu tractar d'un error humà més que justificable, però no me'n puc estar de treure'n suc i enlairar aquesta frase com a paradigma de la psicosi en què estem començant a viure, en tot allò que fa referència al llenguatge no sexista, al llenguatge políticament correcte. Una psicosi que ens porta a cometre involuntàriament errors com aquest i altres destrosses del llenguatge que potser, a força de repetir-les, es colaran als nostres diccionaris i acabaran sent irreversibles.

Em repugna aital manipulació barroera de la llengua. Temo aquesta tendència com al diable: acabarà conduint-nos a tots a la Parla Única que pregonava Georges Orwell al profètic 1984. Però no voldria posar-me apocalíptica. Només vull rebel·lar-me simbòlicament, reclamar el meu dret a no a posar tots i totes quan només vull dir tots, a no haver d'emprar aquestes fórmules lingüístiques rocambolesques sense semblar una sexista descarada... I clamar que em dol veure que tots estem fent-nos nostre aquest dogma imposat subtilment; un dogma que no només xoca de morros amb les estructures i els pilars de la nostra llengua, sinó que a més pretén esborrar tota petjada històrica que denoti distinció de gèneres, distinció de sexes, distinció de qualsevol cosa.

Com va dir no recordo quin escriptor castellà (potser Javier Marías?), a aquest ritme, aquella famosa dita sobre el gos, el millor amic de l'home, acabarà sent quelcom tan impossible com

El perro y la perra son el/la mejor amigo/a del hombre y de la mujer.

Déu (o la Deessa) ens agafi confessats. I confessades també. No, millor dit: Al·là ens pilli girats de cara a la Meca. I girades.

Per acabar, una mica d'humor davant d'aquest tema tan preocupant, de la mà, com sempre, de Polònia (només em val la primera part del vídeo, però de moment no els sé tallar, o sigui que l'encasqueto sencer).

Bonanotx, i bona sort.

Prou anarquia!

Ja estic fins al monyo de llegir en la més absoluta anarquia. A partir d'ara, poso ordre a les meves lectures de manera que no oblidi mai més un títol, un autor o un argument. He de posar límit a un caos que, com més anys tinc, més caòtic es torna.
Per començar animada i amb bon peu, acabo de penjar al blog de les llistes llestes la primera llista de llibres, on recullo les novel·les llegides durant el 2006.
Sé que me'n deixo alguna, però és el que té ser anàrquic. Quan busques alguna cosa, no la trobes. Et troba ella a tu quan a ella li plau.
A banda de la llista, que tindrà l'interès que tindrà, he trobat un experiment que pot ser divertit: gràcies a un article de microsiervos, he descobert la web Literature Map, que serveix per orientar el lector sense llibre ni benefici, per ajudar-lo a escollir la següent lectura, en funció dels seus gustos actuals. Ho he provat i és maco i interessant, però cal registrar-se per accedir al gruix de la informació.
Està molt bé, i és curiós... Però està ben clar que res no superarà mai el boca-orella i els consells literaris d'amic que ofereixen sempre desinteressadament les persones que una estima i aprecia.
O sigui que sóc tota orella.

Assentem precedent (que no el cap)

Foto per deixar constància de l'èxit de la II Frikitrobada Marinetix, celebrada dissabte a la nit al lloc habitual. Tenint en compte que l'assistència a aquesta trobada creix geomètricament (l'any passat vam ser 3, i aquest 4), he pres la decisió d'assentar el precedent (el cap, no... això, ni que ho volgués ho podria fer) de manera que amenaço amb puntuals convocatòries cada febrer-març.
Un petó per la Fúria, la Migui i la Bloc Semàntic, per fer que la nit fos especial. I un altre per la Martina, una preciositat menuda i dormilega que va venir al món en el mateix moment que jo tancava el llum per anar a dormir, esgotada i feliç.

Quedada imminent

Missatge-convocatòria d'última hora adreçat a aquelles persones que, ara farà un any, es van dignar a participar en la primera friki-trobada marinetix (i també a tots aquells que van estar a punt de participar-hi, però que per diferents motius no van poder assistir a l'event):

Aquest dissabte, 10 de febrer,
Segona Convocatòria Suspresa a Ca la Marinetix
Prometo doritos amb guacamole, pizza buitoni i totes les llaunes d'olives rellenes que facin falta.
Si cal, posaré la senyera al balcó (missatge en codi adreçat directament a Palau de la Generalitat)
També podria accedir a posar Ni una sola palabra com a música (sic) de fons.
Hora: cap a quarts.
Es prega no anar d'etiqueta.
Local adaptable a les necessitats dels fumadors.

Espero confirmacions a través dels comentaris.
Sempre vostra,
Marinetix

Posem ordre

He decidit fer dissabte i endreçar una mica aquest blog tan feliçment caòtic. Acabo d'inaugurar el blog de les Llistes llestes, on a partir d'ara hi abocaré tots els articles més mediàtics i d'audiències milionàries; és a dir, les llistes col·laboratives com la de les Paraules Nostrades o la de les Paraules Xupi Guais.
I és que una no està acostumada això de la fama, ni a rebre tsunamis de comentaris en massa, com ha passat amb les llistes. (Perdoneu, tinc un quart de sang andalusa per les venes i les exageracions hiperbòliques formen part del meu ADN)...
Com deia, no he suportat la pressió de la fama i he foragitat les llistes populars del meu petit blog marinetix, per preservar el meu ciber raconet de la voràgine de la popularitat.
Sóc perfectament conscient que tota la vidilla i la popularitat se l'endurà la germana bonica, o sigui, el Blog de les Llistes llestes. Però el blog marinetix sempre serà el meu fill pròdig, el primer, el primogènit, el mimat i el consentit.
A partir d'ara, doncs els experiments llistats els trobareu a Llistes llestes. No sé si l'he pifiat, però ja se sap: qui no s'arrisca, no pisca.

Paraules xupi guais

CANVIS AL BLOG: A partir d'ara, trobareu les llistes que vagin sorgint al blog de les Llistes Llestes, que acabo d'inaugurar per ordenar una mica tot l'assuntu.
--------------------------------------------------------------------------------------

A l'article Paraules nostrades hi vaig afegint les propostes més divertides que aneu deixant als comentaris, però també les que recullo en el dia a dia. Algunes no tenen desperdici. Petjemple, us n'avanço les que més em fan riure:

• Jusgat
  
• Cabrabo (per allò del Brabo, Caprabo!)
  
• Generació (per gernació)

Avui voldria fer menció especial a la pífia que ha trobat el Manel al respectable diari El País, on es parla del Valle de la Silicona en vès de Silicon Valley :-O.
Dit això, voldria inaugurar una nova secció en la categoria de Llengua. Consisteix en crear una llista de paraules rídicules i passades de moda, però que alguns s'entesten a fer servir com si encara fos la tendència imperant. Confesso que sovint m'hi incloc, en aquest col·lectiu... També afegeixo expressions molt nostrades que han caigut en desús, recollides en molts casos del llenguatge col·loquial dels nostres avis i pares.
Val doncs: queda inaugurada la Llista d'Expressions i Paraules Xupi Guais:

A
Anar a dinar a la fonda (encara que sigui el Bulli). Aportació de Yellow.

C
Casumdéna (eufemisme que serveix per dir Em cago en Déu)
Catxis la mar (marinetix)
Catximdéna (marinetix)
Canya (precedit de "Quina")
Cañón (Ex: M'ho he passat cañón. Barbarisme integral, d'acord.)
Contreres (precedit de Que no t'enteres,)
Coi (Aportació de la M)
Conxu (per no dir Cony)
Córtxolis (Aportació de la M)
Cordills (per no dir Collons). Aportació de la Laiern.
Collins (idem). Aportació de la Laiern.
Culleres (idem). Aportació de la Mariona

D
Dabuten (variant de xaxi piruli). Aportació de la Mariona

F
Fill de la Gran Bretanya (per no dir fill de la gran puta) Aportació de l'Ayashe.

G
Guai (combinable amb xupi)
Guai del Paraguai
Guatxi (Aportació del Rizzo)
Guantxi (Aportació de la M i la Nole.)

H
Heavy (alguna cosa molt dura, sorprenent, impactant. Ex: que heavy!)
Hippy (per definir qualsevol persona amb aspecte penjat, fins i tot drogaddictes o anats de l'olla)

J
Jolín /Jolines (eufemisme que serveix per no dir Joder)
Jopeta (idem)
Jopetines (aportació de la Laiern)
Jopelines (aportació de la família caldindrumixeta)

L
Lloro: per radiocassette, o avui en dia reproductor d'MP3. Ex: me bajo la música y me grabo los cd's con el Nero, para luego ponerlos en el "loro". (Aportació de la Gege)


M
Mare del tanu quan era gitano (Aportació del Dragoncete)
Mecagunlou (Aportació del Salva Piqueras)
Mecasunlou (Aportació marinetix)
Mecatxis (Aportació marinetix)
Mola
Mogollón

O
Ospadré (també Casum l'ospadré, que és com dir Me cago en l'hòstia, però dissimulant).
Òstifa (hòstia, però en finet). Dubte; tant ospadré com òstifa s'haurien d'escriure amb h, doncs?
Òstima. (Aportació de la M)
Ostres Pedrín!! (Aportació de la Laiern)

P
Pony, o poñ (envès de cony. Aportació de la família caldindrumixeta
Parrús, o pàrrux (dit del poñ de la parrussola). Aportació de la família caldindrumixeta
Pòtens (Ex: quin rellotge més pòtens, tiu!)
Puça (En comptes de puta). Aportació de la Mariona

Q
Querida (per amant). Aportació del Yellow

R
Reconxu (per no dir Recony!).

S
Sant Cristo Gros. Ex: muntaré un pollu que baixarà el sant cristo gros! Aportació del Salva Piqueras.

X
Xaxi (o txatxi). Combinable amb Piruli. També chachipiruli, segons Red.
Xupi (combinable amb guai)
Xenxo (o txentxo). Variant de xarnego. Aportació de la M.
Xona (o txona). En el sentit de bruta. (Per què el diem només en femení?) Aportació de la M.


Que no s'aturi la llista!
Endavant i amb empuje.

El mòbil o la vida

Vides esclaves penjades d'un fil invisible. Ànsies de comunicar qualsevol fotesa en els moments menys oportuns. Converses interessants interrompudes per timbres molestos. Pretensions inútils. Un pes al bolso. Necessitat equívoca d'estar sempre localitzable.
Els mòbils, per mi, significaven això, resumidament. Per això m'enorgullia de ser l'Abanderada dels Sense Mòbil. De fet, encara me n'enorgulleixo. I crec que podré sentir-me'n cofada fins l'octubre, quan surti al mercat aquest petit aparell que ho és tot, com demostra el següent vídeo:



It's everything! Com he pogut viure sense ell tots aquests anys? Com???
A la merda les meves conviccions! El senyor Apple em reclama!!!
Començo a encarregar-lo abans les cues no s'allarguin fins al Congo. No vull estar incomunicada de la resta del món, que tantes coses m'ha de dir amb aquest estri tan mono!
Som-hi tots, que ningú es quedi sense el trasto!
Tots a la de tres!
L'Iphone o la vida!!

Un anunci llest

Heus aquí el meu anunci preferit ara mateix:



Els motius pels quals és el meu anunci preferit, els trobareu a l'article "Llistes llestes".

Actualització + agraïment:
La Dru m'ha fet arribar l'adreça del vídeo en castellà. Mercis guapa!!

Caçadora caçada

Estava esperant amb moltes ganes veure la primera entrega de "Caçadors de paraules", la nova aposta d'entreteniment de TV3 per als dilluns a la nit. El presenta un periodista que sempre m'ha fet gràcia, igual que el seu nom, tan aristòcràtic: el Roger de Gràcia. Qui, per cert, acaba d'estrenar un blog on comparteix anècdotes del programa explicades amb molta... molta... molta... (algú sap algun sinòmim de gràcia, que ja m'estic repetint?)

El programa combina tres conceptes que sempre m'han agradat: la recerca de paraules i expressions curioses (vegeu l'article sobre paraules nostrades), el periodisme i l'humor.

Doncs bé, amb aquests ingredients, el Mindundi ens ha cuinat un programet que pot ser prou entretingut. Dilluns només en vaig poder veure el final, i en general em va semblar un producte ben fet, planificat i muntat. Però no vaig entendre perquè es va entossudir a imitar l'estil Mikimoto d'Afers Exteriors. Com tampoc no entenc la presència, al final, del Quimi Portet, emetent sentències gracioses, però sense solta ni volta.

A part d'això, el pugrama em promet. Em sento públic objectiu directe. A més, he vist que a la web del programa hi ha un espai on demanen que se'ls enviï palabros. Crec que m'han caçat del tot: tinc material suficient com per saturar-los la web. Només cal veure el llistat de Paraules Nostrades que ha crescut amb la vostra inestimable col·laboració.

Feliç 2007!

Que el 2007 sigui per a tots el primer dels millors anys de les nostres vides.
Que sigui també l'any que ETA se'n vagi a prendre pel sac definitivament, i l'any que la pena de mort passi a ser un mal record del passat.
Un brindis pel 2007.
Molta felicitat per tothom!!!

1 any

No me'n sé avenir celebra avui el primer aniversari. Avui fa un any que vaig publicar el meu primer article, molt tímid, que anava sobre les aventures i desventures d'una mare superada pel dia a dia. Una mare com la Lynette de Mujeres Desesperadas.

El publicava sense saber ben bé a qui em dirigia, o si les paraules caurien en un forat negre i es perdrien per sempre en el ciberespai. Bé... Aquell article va rebre la friolera de 0 comentaris escrits. Però sé de bona font que el van llegir alguns coneguts.

De fet, no recordo com va anar tot plegat, però el segon article va rebre més visites, i els primers comentaris. Anava sobre la vida esportiva d'una trentanyera .
De mica en mica, la cosa es va anar consolidant, i vaig començar a tenir feedback amb la gent que em llegia, cosa molt insòlita per a mi. I molt gratificant.

Ràpidament em va entrar el cuquet d'escriure per algú aliè a mi mateixa, i ja no vaig parar. Cada setmana buscava temes de què parlar, i el més sorprenent per a mi mateixa, és que els trobava! I pim pam, anava escrivint, amb més o menys regularitat, sobre temes variats: coses meves, curiositats, llengua, llibres, música, pel·lis, política i comunicació...

Dels 45 articles publicats fins avui, vull fer menció especial de Paraules Nostrades, que va rebre el rècord de comentaris (33) i que ens va fer passar una bona estona. Aquest post em va barrufar molt, perquè molta gent hi va participar aportant-hi noves entrades, algunes de les quals em van fer partir de riure. Les recordo amb la rialla a la cara.

Al llarg d'aquest any he anat aprenent cosetes sobre el món increïblement atractiu dels blogs. Algunes les he après en plan autodidacta, d'altres gràcies a suggeriments d'amics bloggers bastant més fricandons que jo. Les reunions amb el Maneli el Dragoncete a la mítica cafeteria Blog's & Tint han estat de gran ajuda per millorar qüestions tècniques i de continguts.

Durant aquest últim any he conegut altres bloggaires amb qui he intercanviat missatges i comentaris: la Laiern, el Rei, el Dammy. Amb la Laiern no ens coneixem de res però compartim moltes aficions, tics i fòbies lingüístiques.

També m'he trobat amb coneguts a qui feia temps que no veia i que arribaven al meu blog per pura causalitat, com la Mariona, el Vid o la Stone. Cas a part és el del meu jefe, que no ha parat fins que ha trobat l'adreça del blog, ja que jo em negava a donar-li...

Sé que el blog el segueixen grans amics i amigues que se'n recorden de venir sovint a veure el piset. Alguns d'ells tenen blog, com el Rizzo i la Dru. D'altres són totalment aliens a la blogosfera, però entren sovint a Ca la Marinetix i hi deixen el seu granet de sorra. Com a premi a la constància, hi ha la Gege, la Fúria, el Dragoncete, seguits de diversos Anònims que no són altres que amics i amigues que es neguen a identificar-se, o que en el pitjor dels casos, no se'n surten o no recorden el seu password. (Eh, M, P, Migui, Pinyi, Cessu, i resta?? :-D

Una experiència divertídíssima va ser la convocatòria sorpresaque vaig fer al març... La conseqüència va ser un sopar íntim amb la Dalets i la Pinyi, a qui prometo tornar a convocar aviat per repetir aquella trobada tan hilarant. Quin riure! També va estar bé el regal sorpresa al que copaga la meva hipoteca... i moltes altres anècdotes que només m'han aportat bons moments.

A així, pim pam, fent proves, escrivint, tocant temes diversos, coneixent gent nova... ha anat passant un any. Estic contenta i em sento cofada de mantenir un lloc com aquest. Com diria Paul Auster, és el meu Hotel Existència personal. M'ho passo bé, i voldria seguir així molt temps. Tan de bo les circumstàncies m'ho permetin!

No me'n sé avenir... un any ja!

Un món fabulós

Hi havia una vegada un pastor mongol anomenat Bao que no havia sortit mai del seu petit racó de món. Cuidava el ramat i vivia modestament, com es vivia en segles passats, lluny del soroll, lluny de tot.

Al petit racó de Mongòlia on vivia, l'anomenaven el gegant. La seva alçada era mítica a la regió. Media 2'36 metres. Un bon dia, Bao Xishun va entrar al Llibre Guinness dels Rècords, on va ser etiquetat com l'Home més alt del món. Per desgràcia seva, el modest pastor mongol va passar a ser conegut mundialment, i reclamat per tots els mitjans de comunicació. L'entrada al Llibre Guinness va ser un trasbals en la seva vida petita de gegant de camp.

Després de l'arremolinada invasió de fotògrafs, flaixos, periodistes i micròfons, Bao va voler recloure's, tornar al seu petit racó de món per reprendre la seva vida petita. Li va costar molt recuperar la normalitat de gegant, però de mica en mica ho va anar aconseguint. La golafreria dels mass media va devorar altres històries, altres curiositats, i aviat va deixar de preocupar-se de l'Home més alt del món. Bao tornava a ser el pastor gegant de sempre.

Però uns anys després, la foto de Bao va tornar a sortir a la premsa mundial. Els cuidadors d'un parc oceanògràfic el van anar a buscar a les muntanyes per demanar-li ajut: dos dofins de l'aquari s'havien empassat accidentalment uns trossos de plàstic que feien perillar les seves vides. Les operacions quirúrgiques havies fracassat en l'intent de treure'ls els trossets de l'estómac. Els veterinaris van veure que es necessitaria un instrument més precís, més humà, si volien salvar la vida dels dos animals. I van pensar en l'Home més alt del món.

Bao va deixar enrere un altre cop el seu raconet de muntanya. Va baixar a l'arena del circ mediàtic per prestar la seva gegant humanitat als cuidadors del parc oceanogràfic, Va estirar el seu braç, el braç humà més llarg del món, i el va introduir a la boca dels dofins. El seu braç, llarg i precís, va poder arribar fins als plàstics. Els va extreure i va salvar la vida dels dos animals.

Si el món no és fabulós, que algú m'expliqui un conte així de bonic.

NOTA: La història és real, encara que jo l'he amanit amb una mica d'imaginació per cobrir el que desconec. Va sortir a la premsa el 14 de desembre. Vegeu La Vanguardia, per posar només un exemple).

Festa fotre

Per què aquest divendres fan festa als col·les? PER QUÈ???
Qui va ser el geni que va decretar festiu l'últim dia lectiu abans de les vacances de Nadal?
Si algú el coneix, que em passi l'adreça. L'electrònica no: la postal.
Jo i un grupet bastant nombrós de persones estarem encantats d'enviar-li un bonic regalet de Nadal: les factures dels cangurs que haurem de contractar perquè ens guardin els nostres fills mentre nosaltres anem a treballar.
Tonteries a banda, aprofito aquest micro-article per desitjar un reboníssim Nadal a tot cristu (aquesta va per les paraules nostrades). Les festes es presenten mogudes i no sé quan podré tornar a escriure, o sigui que em curo en salut per si les mosques.
Bon Nadal!!!

PS: "M", moltes gràcies per fer-me caure que divendres no hi ha col·le. Has evitat una petita tragèdia domèstica a casa meva... ;-)

Parales nostrades

CANVIS AL BLOG: A partir d'ara, trobareu les llistes que vagin sorgint al blog de les Llistes Llestes, que acabo d'inaugurar per ordenar una mica tot l'assuntu.
--------------------------------------------------------------------------------------

La Llista de Paraules Nostrades Nogensmenys Incorrectes, creix sense parar. Hi vaig anotant les propostes de tots valtrus, sempre que no siguin barbarismes purs i durs.
Quant a barbarismes, només afegeixo els que són més flagrants i demolidors per si sols. Tipo Hasta. (és que aquest és de calaix!!)
Nem pel camí de conseguir el rècord pel que fa aportacions i comentaris. M'omple d'orgull i satisfacció! No està de més, emperò, recordar que aquesta llista va néixer gràcies a la idea col·lectiva d'un grupu de persones aficionades a riure sanament amb aquest tipus de coses, entre les quals m'hi incloc.
Seguiu dient la vostra!

A
Ademés
Afogar-se (Ex: Gairebé m'afogu! (Aportació de la Mariona)
Aiga (ara em beuria un got d'aiga)
Airoport
Aixins (aixins no es fa)
Aixòs. Ex: aixòs es diu molt (Aportació de la Migui)
Allavors (o allavorens: El bar allavors es deia Las Vegas. Aportació del Dragoncete)
Amoto
Anian (en aquesta capsa anian 4)
Arcalde
A vera (a vera com ho has fet?)
Aviam (també viam: Viam com ho has fet?)
Avon (també agon: avon és aquest puestu?)

B
Bayunesa (aportació de la Stone)
Bora nit
Bragues (aportació de la Gege)
Buenu

C
Cabrabo (En vès de Caprabo. És un mix de Caprabo i Bravo, com deia l'anunci. Aportació familiar)
Cocretes (Ex: que bones són les cocretes casolanes de l'àvia! Aportació de la M)
Col·lègit (Ex: Que no tens deberts de col·lègit?)
Còptel (En vès de cocktail. Aportació de la Viqui)
Cuidadu (Aportació del Vid)
Cumanió
Cunya (Ex: Està a la cunya fent el sopar)
Curanta (40)

D
Daixonses (també dallonses/dallonsis, daixonsis)
Deberts (Ja has fet els deberts del col·lègit?)
Desde lloc (En vès de des de luegu. Aportació del Rizzo)
Dili (Dili a ta mare que no vindré)
Dillums
Disiguida (Ex: vindré disiguida. Aportació del Dragoncete)
Dumenge
Dingú, Vots: 1
Dumés

E
Embès (també en vès: en vès d'estudiar, passa el dia jugant)
Endivinar
Encabat (Ex: encabat de dinar, farem la migdiada (aportació de la Mariona)
Érets (on érets aquest matí?)
Esbergínia (també bergínia, ubergínia...)
Escongir (en vès d'encongir. Aportació de la Daleti)
Estèric (en vès d'histèric. Aportació de la Laiern)
Estisores
Estolviar
Etivocar (Vots: I)

F
Fenya (avui tinc molta fenya)
Fèmus (per fèmur. Aportació de la Fúria)
Forniga
Fumbol (també fúmbol. Ex: el meu fill juga a fumbol)

G
Gafar (Ex: gafeu-vos fort, que comencem!. Vots: I
Bayunesa (aportació de la Mariona) .
Gavinet
Gernació (en vès de generació. Ex: Vem anar a un concert dels Camela i hi havia una gernació!!! Aportació familiar)
Ginoll, Junoll (Em fa mal el junoll)
Goita (Goita quines pomes més maques!)
Grabiel (Ex: L'arcàngel Sant Grabiel)
Graciosa (Envès de gasosa. Ex: posa'm graciosa al vi)
Gruga (ve quan algú apara en un gual. Aportació de la mare del Josep Campos)
Gumitar (Envès de vomitar).

H
Hasta (aportació del Rizzo)
Hasti (variant de hasta. Ex: Hasti jo ho sé. Aportació familiar)
Hi (utilizat envès de "he" del verb haver. Ex: Hi guanyat un prèmit)
Hi ha que (Ex: hi ha que fer-ho. Aportació de la Migui)


I
Iclésia
Ideia
Indicció (El metge m'ha posat una indicció al cul)
Istil (Ex: té molt istil vestint)
Istiu (Ex: una flor no fa istiu)

J
Jejús (Ex: el nen Jejús és nat)
Jusgat (Ex: Tinc un judici als Jusgats. Aportació familiar)
Juriol (Ex: fem vacances al juriol)

K
Kelops (Ex: per esmorzar menjo Kelops amb llet. Aportació de la Laiern

L
Libiana (En vès de lesbiana. Aportació de la Viqui).
Llangonissa
Llàpits
Llavontes Llavonses Allavontes Llavons Allavorens també. Fins i tot llavorens i llavores. (aportació del Dragoncete) . Vots: I
Llimosna (Ve d'almoina)
Llògic. (Aportació de la Migui)
Llogur Llagur

M
Malament fet (Ex: Els deberts estan malament fets pero no s'ho diguis a la senyu)
Mantecado, mantecau (En vès de gelat). Aportació de la Daleti). És tan bona que el meu vot va per aquesta!!. Vots: 1
Marc (Ex: els pescadors són a marc. Aportació de la Mariona)
Mart (Ex: avui el mart està tranquil i ens hem banyat dues vegades)
Mermell (Ex: tinc un jersei de color mermell)
Mitdia
Moto, en masc. També amoto. (Ex: gafarem el moto per nar a Barcelona. Aportació de la Laura)
Mores (Per "mors", ex: aquet istiu fot una calda que t'hi mores)
Munta (Recepta que et prescriu l'urbanu de turnu. Aportació del Josep Campos)

N
Nar (En lloc d'anar. Ex: On vols nar?
N'hi ha que (Ex: N'hi ha que fer-ho)
Onte (Ex: Onte vas?)

O
Oju! (Aportació del Vid)

P
Pacència
Paiella
Pecsi (Ex: la Pecsi m'engrada més que la Coke. Aportació de la Stone)
Penícula (també pinícula. Aportació de la M)
Picsa (Ex: la meva picsa preferida és la Cuatre Estacions. Aportació de la Stone)
Poblema, publemàtica
Poder Podé Pudé (envès de potser)
Pofessional
Pograma
Pogrés
Portasso
Pregemple penjemple petjemple, i encara diria més: Perenjemple
Prèmit
Profassons
Puestu
Pulutant (envès de Per tant)

Q
Quansevol

R
Radere Enradera (Ex: Pel davant i pel radera)
Rè (Ex: D'aquest xicot no en farem re!!!)
Relotge relotxe
Restorant - restorante (Aportació de l'Ayashe)

S
Safreig (Ex: fer safreig)
Sant Curgat, Sant Culgat (aportació de la Fúria)
Sats (Ex: Sats quina és la capital de Coreia del Sud?)
Semàfer (eterna aportació de la Fúria)
Sebre (Forma alternativa del verb "Saber". Ex: Jo vull sebre com es fan els nens)
Sigüent Sigüenta
Su (Significa "li ho". Ex: No su diguis a ningú!) Vots: 1
Subrealista (Ex: Dalí era un pintor subrealista. Aportació de la Gege)
Suspresa (Ex: li han fet una festa suspresa). Aportació de la P
Sustu

T
Ta (En vès del pronom feble et. Ex: ta truco demà. Aportació de la Gege)Teiatru teiatre
Taxis (tambñe tatsis. Ex: Agafo un taxis per nar més ràpid. Aportació de la Mariona)
Telèfen telefen Telèfunu Telèfano
Tenca (Ex: tenca la porta (e oberta)
Tetxu (Ex: hi ha una grieta al tetxu. Aportació de la Gege)
Tindre (Ex: tenim que tindre valor)
Tomàtec
Traju Tratju
Trenc (no com a trenc d’alba, sinós com a trenc dels Ferrocates)

U
U (que significa "el". Ex: farem u que tu vulguis)
Unatre unatru unantre (Ex: passem a una antre cosa...)
Unurak (Aportació de la P)
Utòpic (En vès de "atòpic"). Ex: el meu fill té la pell utòpica. Aportació de la Viqui).

V
Valen (Ex: Quedem a la plaça? Valen!)
Vai Vaic (En lloc de vaig)
Vec (En lloc de veig)
Vindre (Ex: Tens que vindre a casa meva)
Vinga'ns doncs
Vurem. Del verb "Veure". (Ex: U de pagar-te u que et dec ja ho vurem)

X
Xaculata (Ex: pa amb xaculata). (Vots: I)
Xixanta (Ex: Hi fet xixanta anys)
Xumaneia txumaneia

Ja tenim tota la llista, que, com us deia, continua oberta.
Proposo obrir una votació de la Millor Paraula Nostrada. Aneu votant, valen?
Hasta demà.

Llistes llestes

Tothom té les seves manies i rituals. Tothom es munta la vida com pot i com vol. Tothom troba el temps per perdre el temps amb absurditats supèrflues, sovint incomprensibles als ulls dels altres. El que és jo, faig llistes.
Faig llistes per tot. Les faig, les refaig, les llenço i les torno a escriure. La vida em passa fent llistes, tatxant elements de llista i passant llistes en net. M'organitzo l'existència en llistes. La llista és el meu sistema mètric cerebral.
Així que ara mateix faré una llista de les llistes que sempre tinc llestes per treure al moment més oportú.

1. Llista de faltes d’ortografia. Es titula Faltes memorables, i la tinc guardada a l'ordinador. No para de créixer. M'encanta fer de Rottenmeier i trobar els "fallus" en textos aliens. I he vist coses molt grosses, com "ciutadants" o "fes clip aquí", entre moltes d'altres realment sonades.
   
   
2. Llista de barbaritats i incoherències. Es titula Incredibol. Va estretament relacionada amb l'anterior. Hi poso els noms i cognoms de l'autor/a. Per tant, no és pública. Però si m'apureu, puc treure a la llum un parell de perles memorables, per riure una estona.
   
   
3. Llista de paraules nostrades. És una llista col·laborativa, en la qual vaig participar fa uns quants anys, per e-mail. Reia tant participant-hi, que la conservo amb molt carinyo. Encara ric ara quan en recordo algunes entrades, com "indicció", "paiella" i "unurak".
   
   
4. Llista de llibres per recomanar. Aquesta varia poc. Tinc els meus preferits i és difícil moure'ls del seu lloc al podium.
   
   
5. Llista de llibres pendents de llegir. Tampoc s'acaba mai, perquè sempre se'm colen nous llibres que passen a davant dels que estaven a la cua.
   
   
6. Llista de tasques domèstiques, gestions i bricolatges varis: Sí, sí... D'això ningú se'n salva. Jo no ho porto bé, però la llista m'ajuda a suportar-ho millor.
   
   
7. Llista de la compra. Aquesta és la més avorrida i crònica per totes. El més curiós del cas és que, després de 7 anys de vida independent, encara necessito apuntar el que s'ha de comprar. Això no s'aprèn mai? O és que hi poso poca fe?
   
   
8. Llista de tasques a l’Outlook. gestiono la meva feina única i exclusivament amb aquesta eina... Un Novel (uix: actualització > correcció de l'Anònim> volia dir Nobel) per al seu creador! De vegades intento recordar com treballava abans de conèixer aquest programa i... no me'n sé avenir!
   
   
9. Llista dels companys de Batxillerat. Objectiu utòpic: fer un sopar-remember. Els anys passen i cada cop recordo menys la gent. G, M i P: urgeix acabar aquesta llista ja, abans que algú se'ns prejubili!
   
   
10. Llista de les llistes que tinc en dansa. Com aquesta que estic escrivint, i que ha de servir per proposar-vos que, si n'hi ha alguna amb la qual us sentiu identificats, ho feu saber i comencem a fer-la créixer entre tots. Si us animeu, podrem:
    

• Passar-ho bé
• Perdre el temps
• Conèixe'ns millor
• Sorprendre'ns
• Riure molt...

Preparats, llistes, ja !!!
____________________________________


Actualització: acaben de llançar a nivell mundial El meu anunci preferit. (15-1-2007)

Missatge del President

Catalans i catalanes,
Avui, com no podia ser d'altra manera, m'omple d'orgull i satisfacció difondre per a tots i totes vosaltres el missatge del que serà el 128è president de la Generalitat de Catalunya.



(Sóc conscient que hi ha qui pensa que recorro massa sovint a Polònia, però és que aquest missatge presidencial avui venia de mil meravelles...)

Molta sort a tothom... La necessitarem!

Collonades en llatí

Sempre m'he preguntat què volien dir aquelles parrafades en llatí que apareixen en moltes versions beta de publicacions, presentacions o altres materials d'edició:

"Lorem ipsum dolor sit amet, consectetuer adipiscing elit (...)"

Avui ho he descobert. Internet m'ha donat la resposta. Resulta que fa més de 500 anys que aquesta llatinada s'utilitza en el món de l'edició. És un fragment de l'obra De Finibus Bonorum et Malorum, de Marc Tuli Ciceró, escrita l'any 45 abans de Crist. Però va ser cap al 1500, en ple Renaixement, quan un impressor desconegut el va fer servir per omplir les pàgines de prova d'un llibre. Les galerades, vaja.

I des d'aleshores ha estat el text simulat estàndard de la indústria de l'edició.

Així que fa més de 500 anys que aquesta parrafada, aparentment sense sentit, corre pel món. Qui li ho hagués dit a Ciceró! Però el més curiós del cas és que la llatinada pot tenir trampa. Si mai la busqueu per internet per omplir algun espai en blanc, ull!: hi ha algun pocafeina que es dedica a colar-hi brometes, acudits i altres continguts no correctes, per dir-ho finament. En llatí, és clar. O sigui que si no vigileu, podeu caure en el parany i posar en la vostra presentació una frase aparentment innocua, quan en realitat hi heu inserit una sarta d'insults o d'acudits pocasoltes.

Així ho adverteixen webs com www.loremipsum.net o www.lipsum.com. Sí, sí: hi ha webs específiques sobre el Lorem ipsum. I el millor del cas és que aquesta web ofereix un generador de parrafades en llatí que comencen per Lorem ipsum. Però són parrafades amb certificat, ja que la web garanteix que els paràgrafs que proporciona no contenen, en cap cas, injeccions d'humor camuflades, ni gracietes amagades. Com aquesta que he generat en un tres i no res:

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetuer adipiscing elit. Duis non lacus. Nam ac nisl sit amet dui tempus aliquam. Nulla felis massa, faucibus nec, vulputate eget, tempus tempus, lorem. Nulla facilisi. Duis malesuada magna in erat scelerisque semper. Fusce ac est at augue aliquet suscipit. Nulla et mauris. Ut purus est, facilisis quis, convallis nec, mollis at, enim. Pellentesque placerat dictum urna. Morbi molestie metus nec nulla. Fusce sit amet pede ut justo mattis interdum.

Genial. Ara ja tinc la web que m'ajudarà a fer créixer aquest blog en situacions de sequera mental i imaginativa... :-)

Mana el Jefe

Dijous, el chotis enganxadís que no em podia treure del cap em va marxar de cop i volta, just amb la primera nota del concert del Bruce Springsteen. Era a Madrid, a la plaça de toros de Las Ventas. I tot va sortir rodó. Amb la càmera de fotos vem poder robar unes imatges de video del Boss en acció. Aquí es veu petitó, però matón. El Boss encara mana, a Madrid i a on sigui.



Aquest dimarts, el Bruce toca a Barcelona. I jo no hi podré ser. Lògicament, ara m'assalta una pregunta: a Barcelona serà diferent? Certificarà que té un feeling especial amb la ciutat?
Si és així, jo no hi seré per veure-ho.



Em fa una ràbia del dimoni, però he d'admetre que aquí encaixa bé aquella dita tant repel·lent que qui riu últim riu millor.
Bé, en tot cas... Glory Days!

Xula

¡Pichi!
es el chulo que castiga
del Portillo a la Arganzuela,
porque no hay una chicuela
que no quiera ser amiga
de un seguro servidor ...

¡Pichi!
pero yo que me administro,
cuando alguna se me cuela,
como no suelte la tela,
dos morrás la suministro;
que atizándolas candela
yo soy un flagelador.

(ara ve lo millor:)
Anda, y que te ondulen
con la 'permanén',
y pa suavizarte
que te den 'col-crém'.
Se lo pués pedir
a Victoria Kent,
que lo que es a mí,
no ha nacido quién.
Anda, y que te ondulen
con la 'permanén',
y si te sofocas
¡tómalo con seltz!

Aquesta tarda me'n vaig a Madrid. És una escapada molt esperada. Però no em puc treure del cap aquest chotis tan xulo. Em passa cada vegada que viatjo a La Meseta. I no sé per què, però només em puc imaginar la Lina Morgan cantant-lo...
Vès, quina cosa.
Fins dilluns!

Més sortides del guió

Quan ja em pensava que la campanya electoral s'estancaria en el patètic tema del DVD de CiU, m'ha sorprès la notícia de la incidentada entrevista entre Xavier Sala-i-Martín i Josep Montilla.
Resulta que Montilla va deixar plantat el seu entrevistador, perquè li feia preguntes massa punxants (certament, ho eren) i perquè era evident que Martín no era de la seva corda. Al periodista-economista se li veia el llautó en totes i cada una de les seves preguntes. I el Montilla al final, després d'oferir un recital de respostes insulses, escuetes i amb poca gràcia, es va posar nerviós i va engegar el Martín tot deixant-lo plantat a meitat de la conversa.
La Vanguardia ha publicat l'entrevista, però no l'ha publicat sencera. Ha censurat la part final, en què el candidat socialista marxava tot propinant insults al pintoresc economista-entrevistador. Insults que, d'altra banda, no van ser gaire imaginatius ni punyents, però insults al cap i a la fi.
Tanmateix, la cosa no ha quedat aquí: Sala-i-Martín, que no és un empleat de La Vanguardia, no s'ha tallat gens i ha publicat a la seva web personal l'entrevista íntegra, amb so i tot, i amb insults i tot. (Val a dir que paga la pena llegir tota la conversa, ja que les preguntes són repel·lents i incisives i les respostes són esquerpes, deslluïdes i espantadisses).
En definitiva: La Vanguardia i el Montilla han quedat ben retratats. Però sobretot el candidat socialista, que ha perdut els papers, el nord, l'oremus, i potser alguna cosa més. Així ho recullo en aquest cutre-muntatge, una idea suggerida per Mc Giver, que he agafat al vol per il·lustrar aquest article.



No cal dir que els seus contrincats s'hi lleparan els dits, amb aquesta relliscada. Mas ja ha pres la iniciativa. En els pròxims dies en sentirem molt a parlar! Qui parla ara del ridícul DVD de CiU?
Bé, seguirem rient.

Sortides del guió

Els nostres polítics s'han tornat bojos, o ja no veuen més enllà dels seus propis nassos? El to que està prenent la política catalana comença a ser delirant i esperpèntic... Em fa la impressió, amb els esdeveniments d'aquest inici de campanya electoral, que tot el col·lectiu polític català està en caiguda lliure cap a l'autodestrucció massiva. Últimament m'estic fent un panxó de riure, gràcies a ells.

Alguns candidats necessiten guionistes que els treguin les castanyes del foc en l'art de parlar en públic. Precisament ahir la Gege em feia un comentari on lamentava la poca gràcia del José Montilla, i es planyia del sofert exguionista de Buenafuente fitxat pel PSC per intentar aixecar el to oral del seu candidat.
Tots ens podem imaginar els esforços que deu haver de fer aquest professional de la comunicació perquè el seu cap comuniqui alguna cosa amb passió, amb credibilitat i amb vehemència... Doncs bé: l'he trobat. L'he conegut. Ja sé com és la feina del guionista del Montilla. És així:



Després de riure i de recomposar-me els dos timpans, m'he sentit animada i amb forces per empassar-me el famós DVD que ha regalat CiU amb els diaris del diumenge: Confidencialcat. Sobre la repulsió que m'ha suscitat el visionat d'aquest muntatge, ja en parlaré un altre dia i amb més calma. Ara només voldria compartir amb qui vulgui la sonora carcajada que m'ha sortit de la gola quan he vist la petita però tronxant pífia que hi he trobat al Capítol 5, titulat El forat de la vergonya.

Estava profundament indignada pel que estava veient: CiU utilitzava les declaracions de ciutadans del Carmel de Barcelona per manipular-les i posar-les al seu servei electoralista. Com que ho feia segurament sense consentiment previ d'aquests testimonis, els convergents s'han vist obligats a tapar-los les cares difuminant-ne les imatges.
Però enmig de la indignació, m'ha aparegut la pífia davant dels ulls. I m'he fet un fart de riure.
Premi (moral) per qui la trobi. Una pista: està en blanc i negre, i entre el minut 4 i el 5.



Confidencialcat ha estat, suposo, la gran Obra Mediàtica de David Medí, el guionista il·luminat de les campanyes de CiU. Entre ell i el del Montilla, estarem distrets aquests dies. Estic per no perdre-me'n ni una, ja que la cosa promet ser molt, però que molt divertida... Com a mínim, riurem!
Bé... com diria Pasqual Maragall en un guió de Polònia, Visca Catalunya!

Lectures encadenades

Últimament les casualitats em copen l'existència. Entre les últimes novel·les que he llegit, n'hi ha hagut tres de seguides que tenien un denominador comú molt curiós.
De Bogeries de Brooklyn ja en vaig parlar en un article anterior. Després d'assaborir aquesta delicatessen literària ambientada a Nova York, que acaba abruptament amb l'11 de setembre de 2001, vaig llegir La dona a la finestra, de Vicenç Villatoro, que. curiosament, té com a punt de partida l'onze de setembre, però d'un altre any (1714) i en un altre lloc (Barcelona). La dona a la finestra ens transporta al Born de fa 300 anys i ens permet conèixer alguns dels barcelonins de l'època que van patir la derrota en primera persona. Una derrota que va truncar les seves vides irreversiblement. Com ho van fer l'any 2001 els dos avions que es van estavellar contra les torres bessones de Nova York.
Després de finiquitar La dona a la finestra, em va caure a les mans La catedral del mar, de Ildefonso Falcones. Aquesta novel·la també està ambientada al Born, a Ciutat Vella de Barcelona, L'època és una mica anterior, el segle XIV. Però els temps també eren convulsos. La diferència; a la catedral no s'ensorren Torres Bessones ni es destrueixen països, sinó que s'aixeca l'església de Santa Maria del Mar.

Ha estat una casualitat banal, sense cap transcendència. És un petit capritx del destí en les evolucions d'una lectora autodidacta, anàrquica i ametòdica. Llegir sense cap mena d'ordre ni concert em porta sovint a aquest tipus de coincidències. En aquesta línia, ara començo un llibre que em ve que ni pintat, davant el context electoralístic que hi ha a Catalunya: Mauricio o las elecciones primarias d'Eduardo Mendoza. Va d'un dentista apalancat i poc ambiciós que, de cop i volta, és cridat a participar en les llistes socialistes per a les eleccions autonòmiques catalanes; els socialistes tenen poc quorum i han de buscar sota les pedres algú que els doni un cop de mà per aixecar la candidatura. Això em sona...
Espero que les coincidències a què em tinc acostumada em portin a acabar el llibre el mateix 1 de novembre, per fer coincidir la intríngolis literària amb el moment que se sàpiga si els socialistes han aconseguit aixecar alguna cosa, o si haurem de tornar al negociat convergent.
Alea jacta est.

El show de Cameron

Que avui la política és un show és una veritat com un temple. Cada acció política vol anar de bracet d'una repercussió mediàtica. Res no és gratuït.
A casa nostra, ja ens hem començat a acostumar a certs espectacles mediàtics protagonitzats per la fauna política catalana, que de mica en mica va aprenent l'art de la retòrica, del debat cara a cara, del llenguatge televisiu i dels missatges clars i directes al cor de l'electorat. Ja pensen, viuen i actuen pels mass media.
Ara, a més, s'han començat a fixar en les noves tecnologies, i ja n'estan traient profit, mitjançant webs personals o blogs més interactius i currats. Alguns amb intel·ligència, constància i bones intencions. Altres, amb més mala fortuna i objectius clarament electorals.
Tanmateix, a països més avançats que el nostre pel que fa a experiència democràtica, la classe política va uns quants passos per davant. No és només per qüestió de saber treure major rendiment de les noves tecnologies, sinó que també es tracta de tenir carisma. I ara per ara, al panorama electoral que tenim a Catalunya, el carisma és una qualitat absent.
David Cameron és un polític conservador anglès de 39 anys. Fa poc va ser escollit nou líder dels tories. Cameron ha jugat fort la carta de "polític jove i modern". Ha amanit la seva web personal amb tot de vídeos gravats en l'àmbit familiar. En aquests videos, el líder tory parla distesament, mentre fa el sopar dels nens, els eixuga els mocs, despara la taula i passeja pel menjador de casa amb tota la soltura del món. Com a mostra, un botó:



Per un instant molt breu, és veu la seva dona, de resquitlló: se li escapa una cara de circumstàncies que m'ha fet somriure amb pena. M'he compadit d'ella, perquè l'han ficat en un circ del qual no crec que pugui sortir a voluntat.
Tot sembla molt natural, però no. Res, res és gratuït. El vídeo està editat, i, per tant, no és gravat i servit tal qual. Amb aquest muntatge "domèstic", Cameron dóna la imatge que vol donar. Ha rebut crítiques, sí. El youtube en va ple. Perquè la frontera entre el carisma i el ridícul és tan fina, que molts la passen repetidament sense ni adonar-se'n. Però Cameron ha donat tema de conversa. Fins i tot m'ha interessat a mi, una gran desconeixedora de la política britànica!

Veient aquests videos de Cameron no he pogut evitar fer comparacions. M'he intentat imaginar el Montilla amb aquella naturalitat despresa i arrebatadora davant la càmera, a casa seva, amb les trigèmines saltant al seu voltant... i només m'ha vingut al cap alguna que altra paròdia satírica del Polònia...





Crec que, al pas que anem aquí en matèria de carisma, el Sergi Mas fent de Montilla guanyaria més vots que el mateix Montilla!

Garrotada vil

Salvador, la pel·lícula de Manuel Huerga que explica els últims dies de vida de Salvador Puig Antich i el seu camí sense retorn cap a una execució injusta (com totes les execucions), ha estat una garrotada a la meva consciència, últimament aletargada per culpa d’una astènia tardoral enganxosa que m’ha tingut embadocada durant setmanes i setmanes.

Amb aquesta garrotada, m’he despertat de cop. He disfrutat molt veient bon cine, però he patit com mai posant-me a les pells de les tres germanes Puig Antich. I, a la vegada, m’he percatat que pateixo una greu ignorància històrica dels fets dels últims anys del franquisme, que no són pas tan llunyans i que, per tant, m’haurien de ser molt més familiars. Salvador m’ha obert els ulls a la pròpia ignorància.

Sobretot, m’ha fet esgarrifar pensar que tot això passava fa una trentena d’anys… Quan estaven de moda els pantalons amb pota d’elefant i les jaquetes de pana... les mateixes que alguns dels nostres pares encara conserven amb nostàlgia a l’armari. Les coses no han canviat tant des d’aleshores. De fet, alguns dels franquistes còmplices de la mort de Puig Antich (o familiars seus) encara exerceixen càrrecs de poder.


En conjunt, vaig sortir del cine sorpresa de constatar que aquí es poden fer pel·lícules d’aquesta qualitat. Una garrotada a la consciència no l’aconsegueix qualsevol filmet amb quatre efectes especials vistosos amanits amb una mica de música sensiblera. Salvador, al meu poc entendre, és una pel·lícula molt bona, molt ben feta i molt ben interpretada. Els actors, encapçalats per Daniel Brühl, són realíssims i emotius. La banda sonora, de Lluís Llach, indiscutiblement adequada. La història, amb tots els ingredients per interessar.

Però em va sorprendre un detall: mirant els títols de crèdit (d’un disseny boníssim), em vaig quedar parada que Antena 3 i altres patrocinadors i col·laboradors participessin en aquesta pel·lícula, que, a més, és de Mediapro. Així que vaig buscar informació per internet, i vaig topar-me amb el currículum de Manuel Huerga, el director. La seva carrera, molt extensa i variada, està esquitxada a tort i a dret per moltes col·laboracions i encàrrecs de l’stablishment, per entendre’ns. Que si al Forum 2004, que si a Barcelona TV, que si les cerimònies dels Jocs Paralímpics…

Aquests detalls, sumats al dels patrocinadors, em van ajudar a contextualitzar millor la pel·lícula: la vaig passar a concebre com una obra d’encàrrec (és més una impressió que una certesa). I també em van ajudar a entendre perquè Salvador ha aixecat tanta polseguera, no a Espanya, sinó en diferents fòrums virtuals, essencialment catalans. Internet en va ple, de polèmica per aquesta pel·li. Rascant, rascant, navegant i navegant, m’he ficat en blogs contra la pel·lícula, he visitat fòrums anarquistes i he consultat webs-manifest que reivindiquen la figura anarquista de Puig Antich i reneguen de la versió de Huerga. Vegeu sinó els comentaris encesos que apareixen al mateix blog de Huerga, o bé altres webs com:

• www.salvadorpuigantich.info


• "Salvador", una mortalla de luxe per un producte de misèria
.

• Paremos la película "Salvador"
.

Evidentment, també, és interessant conèixerles respostes que dóna Huerga a aquests atacs, en una entrevista publicada a EL PERIODICO. Només aquest grapat de webs brinden una quantitat d'informació considerable sobre Puig Antich, el MIL, la pel·lícula de Huerga i les opinions enfrontades que ha suscitat.

Tot plegat m'ha fet corroborar que mai no ens hem de quedar únicament amb la primera versió dels fets. Cada història té mil cares, i mil maneres diferents d’entendre-les. Per tenir una bona percepció global de les coses, cal conèixer i escoltar totes les opinions, totes les versions. Només així s’encaixa tot. Només així obtenim una impressió integral i pròpia del tema en qüestió. La meva opinió sobre Salvador s’ha enriquit entrant en diferents webs, oficials i subversives. Totes aporten granets de sorra a una trista història de la nostra Història recent, que ara, amb la cinta de Huerga, pot fer-se mundialment famosa.

Per això, per aquesta riquesa de debat que envolta la pel·lícula, que no deixa de ser un clar un manifest contra la pena de mort i contra l'estultícia dels autoritarismes, desitjo que aquest dijous, 28 de setembre, Salvador surti escollida com a representant d’Espanya als Oscar de Hollywood.

Contes de l'inesperat

Els contes amb finals inesperats són els que més aprecio. Una narració breu amb un desenllaç sorprenent és una petita gran obra d'art. Un bon final imprevist logra tancar amb perfecta elegància el cercle de la història. El final, per mi, és tan o més important que el primer paràgraf.
I Roald Dahl, amb això, era un mestre. M'acabo de llegir les seves famoses "Tales of the unexpected". Tinc entès que en castellà es va traduir el títol per "Relatos de lo inesperado", i, en català, per "Les històries imprevistes de Roald Dahl". L'he llegit en l'idioma original per rascar el rovell al meu deteriorat anglès, i m'ha anat molt bé per treure la pols a molt vocabulari i guanyar soltura en la lectura d'una llengua que tenia bastant oblidada. Però sobretot m'ha anat bé per disfrutar amb cada final.

Recordo que, fa molts anys, quan jo era petita, a casa miràvem tots junts una sèrie per la tele realitzada per Alfred Hitchcock, que es deia talment "Històries imprevistes", i estava basada en aquest recull de contes de Dahl. Crec que la feien per TV3. Començava amb una breu presentació feta pel mateix Hitch en persona, amb aquella elegant ironia en blanc i negre que tant m'agradava, i amb una sintonia pintoresca que encara recordo com si fos el hit de la setmana als 40 principales.

Tota la família disfrutàvem patint a l'espera que un final inesperat ens trasbalsés i ens desbaratés el desenllaç que cada un de nosaltres havia imaginat. A mida que s'apropava el The end, la tensió creixia, tots ens bellugàvem nerviosos al sofà... La inquietud anava in crescendo fins al final punyent com una plantofada. I acte seguit, aquella sintonia tan característica del principi ens emplaçava a tornar a sintonitzar TV3 la setmana següent.

Amb el llibre m'ha passat igual. Tot i perdre'm molts detalls per culpa del meu pobre vocabulari en anglès, Dahl m'ha atrapat en cada conte: m'ha portat pels camins que ell ha volgut, per fer-me gruar imaginant-me tots els finals possibles menys el que ell tenia reservat per mi. I jo hi he caigut de quatre potes sempre. Dahl domina la tècnica, però d'una forma invisible. Fa de cada conte una petita peça mestra on tots els engranatges funcionen amb perfecta sincronia. Val la pena llegir aquestes "Històries" només per sorprendre's amb els finals.


Dahl no deixava cap història deslligada, el cercle quedava sempre perfectament tancat. No puc dir el mateix jo, que he deixat a mitges la història imprevisible iniciada per mi mateixa en un article anterior. Doncs bé, he de dir que el senyor que comparteix hipoteca amb mi, finalment, va llegir la sorpresa virtual que l'esperava des de feia dies i dies en aquest blog. Li va costar, però ho va fer. El 19 d'octubre anem a Madrid a retrobar-nos amb el Boss.

Aquest és just el final que jo volia. Espero que res ni ningú me'l torci a última hora!

El gran trencaclosques

Setembre. Treure la pols a velles rutines. Encarar la nova temporada amb il·lusió artificial. Esforçar-se a trobar motivacions tímidament engrescadores. Plantejar-se petits reptes personals que revifallin la capa caiguda de l’ànim de tardor. Tornar a sentir el fred, tornar a sonar a tota hora mocs del nas. Repescar de l’armari la roba estúpida d’entretemps, que mai combina i mai no afavoreix. I tornar a trobar-se a un mateix.

El setembre em mata. Com al protagonista de “El coronel no tiene quien le escriba”, la tardor no em passa coll avall. L’estiu cueja, i aquestes pluges que no saben ploure precipiten encara més el final de les tardes llargues al carrer, el final de la claror, el final del bon humor perenne.

Al desànim que em provoca el final del bon temps, s’hi ajunta l’acumulació de feines, encàrrecs i tasques inajornables pròpies d’aquesta època. La tornada a la feina, la tornada a l’escola, la tornada a tot… any rere any totes les tornades m’agafen amb el peu canviat i necessito setmanes senceres a adaptar-me i a trobar el ritme.

El setembre és com un laboriós trencaclosques d’horaris, de calendaris, d’inscripcions i preinscripcions. Cada peça que moc desequilibra les del voltant. És un moment delicat, que determinarà el tarannà de tota la temporada fins a l’arribada, altre cop, per fi, visca, a la casella de la primavera i l’estiu.

Ara tot just estic elaborant el meu puzzle 2006-2007, movent les peces de les nenes cap aquí, les de les cangurs cap allà, la peça personal més amunt i la peça de la feina cap a l’esquerre, junt a la d’esport i en diagonal amb de la dels amics… i mentre tot va encaixant, vaig pensant en aquesta paraula: trencaclosques. I somric recordant la meva última lectura: Camí de sirga, de Jesús Moncada.

Crec que Camí de sirga és el trencaclosques més deliciós que mai ha passat per les meves mans. I el més difícil també! Ha estat un veritable plaer conèixer els estrafolaris personatges del peculiar poble de Mequinensa – tots ells ficticis però segurament ben reals- i les seves tribulacions per sobreviure, sempre junt al riu, als temps convulsos de les guerres mundials, la guerra civil i la dictadura.

Moncada és magistral en el domini de la llengua catalana i en la rebuscada estructuració d’aquesta obra. Cada microhistòria és una petita peça dins del gran puzzle de la història de la vila. És una estructura complicada que no tolera lectors adormits. Però un lector despert hi disfrutarà trobant frases i paràgrafs que són autentiques perles de col·leccionista, amb un vocabulari molt ric i acolorit i una musicalitat preciosa, gairebé poètica.

Camí de Sirga és la història d’una vila amenaçada que viu del riu i per al riu. És una història coral en què desenes d’encantadors personatges de noms estrambòtics i rimbombants (Honorat del Rom, Aleix de Segarra, Arquimedes Quintana, Madamfransuà, Atanasi Resurrecció…) hi tenen el seu raconet de glòria. Cada un d’ells desfila per les pàgines en moments inesperats, recordant històries increïbles del passat o apareixent en els records dels altres… Però si m’he de quedar amb un personatge en concret, crec que he de triar el poble de Mequinensa. Un poble rebel, roig, obrer, fluvial, miner, que esdevé una pedra a la sabata de l’ordre imperant.

(…) la vila, tenaç en la seva defensa, havia aconseguit irritar (…) les bosses testiculars de la jerarquia estatal sencera: les arnades de funcionaris polsegosos i pàl·lids; les reblanides amb aiga beneita de politicastres tecnòcrates i devots; les xopes d’alcohol de sabres ensangonats; les momificades, amb una esvàstica cosida a la pell, de l’escollit de Déu retratat a les monedes…

No té pèrdua tampoc l’Honorat del Rom, l’apotecari de la vila, cronista de moltes de les histories que va sirgant la novel·la:

"Fins a la tardor del 1971, l’Honorat del Rom havia estat detingut quatre vegades i mitja, deixant de banda l’arrest general del país durant l’eternitat de la dictadura i els engarjolaments col·lectius amb què solien acabar les manifestacions tumultuàries de la vila, especialment les que esclataven al camp de futbol, degudes gairebé sempre a la perfídia dels àrbitres, i en les quals l’apotecari, malgrat la seva indiferencia pels esports, participava per solidaritat vilatana i per l’atracció irresistible per la gresca."

Moncada no ho va posar facil als seus lectors, quan va crear Camí de sirga, el 1988. Però penso que ell deuria disfrutar moltíssim escrivint-la, gairebé tant com jo llegint-la ara. Quan he acabat el trencaclosques, m’he sentit realitzada. Ara em toca moure la peça del següent llibre que llegiré. Però la peça, de moment, balla en el trencaclosques incert d’aquests dies de setembre. Busca un forat on entaforar-se. Caldrà que totes les altres li facin un lloc ben rapidet!

A la deriva

A la deriva estic anant aquests dies, intentant trobar-li el pols a les meves rutines habituals i provant, sense gaires resultats encara, de tornar en cos i ànima a la civilització. No acabo d'agafar-li el truc. Estic en una mena de letàrgia sorda, que m'allunya de la realitat, me n'aïlla: crec que els meus instints pretenen que tot sigui un error i que en realitat ben aviat tornaré al que ells consideren que hauria de ser el meu estat habitual: gandulejar, viatjar, dormir, menjar, perdre'm... i llegir, llegir molt. Llegir tot el que es creua pels meus ulls. Llibres, revistes, diaris, suplements i fins i tot "Lecturas"! De tot.
Però no. No és així.
El meu cap va a la deriva. En aquest estat tan catatònic, només em faltava que la meva mitja taronja em castigués a anar a veure una pel·li que es titula com aquest article. Quin desastre. Quina pèrdua de diners. Sis euros a la brossa. Mai m'havia sentit tan avergonyida d'estar en una butaca de cinema. Aquí va, doncs, una altra antirecomanació, aquest cop sobre cine.
Mentrestant, mentre el meu cervellet deambula per les teranyines de la vida rutinària, tot esperant trobar algun topall que l'aturi i el faci caure de morros al terra de la realitat, vaig repescant tímidament, de mica en mica, aquelles cosetes que em tenien ocupada - i engrescada- abans de marxar de vacances.
M'he proposat abolir la televisió i invertir el temps que guanyi en fer allò que realment em fa disfrutar. Llegir, escriure al blog, escriure als papers, i gaudir dels vespres amb mi mateixa. Vull acabar la pila de llibres pendents que m'espera al prestatge des de l'any de la picor. Vull conèixer nous autors. Vull parlar i escriure d'ells. Vull tenir més temps per escriure, per mi o pels altres. I també per aprendre altres coses noves. Potser topt plegat és més cansat, però em fa sentir millor.
Ara m'he aficionat a l'edició de vídeos. Prenen molt temps, però és divertit penjar-los al youtube i comparar-los amb els que han fet altres ànimes a la deriva com jo. Un petit botonet de mostra:



De mica en mica, la barqueta va arribant a port..
Costa arribar, però ja vaig veient el far.
Tot va tornant a lloc, xup-xup-xup, tot va tornant a lloc.

Tortures i lectures

Estic estirada en una cadira de tortura. La boca oberta com un hipopòtam, les mans aferrades als braços del seient. Miro directe al focus fluorescent que m'han plantat just a sobre de la cara. M'enlluerno i no veig res més que les ulleres del doctor Marín. Únicament sento el soroll d'un xuclador que em xucla la saliva i el temible xisclet de l'esmolet, que a poc a poc es va acostant fins a la meva boca, on entra sense permís i s'acarnissa amb un queixal abatut per la càries.
La suor freda em cau temples avall. Em poso tensa, noto el cos tibant a sobre de la cadira. Apreto els punys, moc un peu en un tic nerviós que no em salva de l'angoixa. I, de mica en mica, sense proposar-m'ho, el meu cap s'aïlla de la realitat i em distrec amb pensaments que m'abstrauen de la tortura.
Penso en un possible tema per al meu blog.
Penso en els recursos lingüístics que hi podria utilitzar.
Penso en els recursos multimèdia amb què podria adornar-lo (si tingués temps).
Penso en els comentaris rebuts que m'han donat tanta "vidilla" aquests últims mesos.
Penso en les suggerències que m'han fet alguns, que em donen noves idees per anar engreixant aquest blog.
Penso en... les vacances.
I mentre el dentista excarva en la meva boca, m'adono que ha arribat el moment de tancar la paradeta, temporalment, per deixar reposar el cervell unes setmanes i desconnectar, en tots els sentits, de la rutina de tot l'any. Tanco el blog fins al setembre, perquè vull això: descansar de tot.
Ara bé, he de dir que, de totes les meves rutines, la d'alimentar el blog és la que més greu em sap deixar. Millor dit: és l'única! És una activitat que m'omple molt. Just avui fa 7 mesos que vaig publicar per primera vegada un article (sobre la vida desesperada d'una dona desesperada com la Lynette, de Mujeres Desesperadas). Des d'aleshores, no és que hagi estat molt prolífica (raons de temps m'ho impedeixen) però he disfrutat molt escrivint cada post. I encara he disfrutat més amb cada comentari rebut.
La il·lusió que fa rebre a la bústia de correu un e-mail avisant-te que algú t'ha comentat un article és indescriptible. És com infantil. M'ha encantat compartir al llarg d'aquests mesos coses meves amb els amics i companys que em llegeixen. Em sorprèn que repeteixin, que hi tornin. Mai hagués pogut imaginar-me que el que explico fos interessant per algú altre que no fos jo. Per això agraeixo cada comentari com un regalet preciós.
Per totes aquestes coses, sé que aquest agost m'enyoraré del blog, dels bloggaires, dels comentaristes i de l'activitat mental que m'ha suscitat tot plegat. Però resistiré com una dona fins al setembre, i ja puc avançar que tornaré amb ganes de guerra, amb ganes de més.

No voldria anar-me'n sense comentar algunes propostes de lectura per aquest estiu. Millor dit: més que propostes, el que he de fer sés una advertència:
No perdeu el temps amb La catedral del mar.
Amb tots els respectes pel seu autor, l'Ildefonso Falcones, que s'ha pencat una novel·la de quasi 700 pàgines ambientada a la Barcelona del segle XIV, he de dir que aquesta obra ha estat per mi pitjor que la tortura del dentista. L'he acabat perquè no podia suportar la idea que tothom l'hagués llegit menys jo. Aquest ha estat l'únic motiu pel qual he resistit fins al final. Però per la resta, és una còpia dolenta de Los pilares de la Tierra , de Ken Follet.
Sempre me'n guardo prou, de criticar qualsevol obra literària. Prou respecte em mereixen, només pel fet de tenir el mèrit d'haver estat publicades. Penso que escriure una novel·la ha de ser quelcom molt, però que molt complicat. I la documentació ha de ser una fase àrdua i dura, raó per la qual valoro especialment les obres que estan documentades amb meticulositat.
Però amb La catedral del mar no puc evitar saltar-me les meves pròpies regles i despotricar d'una novel·la que ens han venut com

"una apasionante historia de intriga, violencia y pasión".

Repeteixo: dic això amb tots els respectes per l'autor i la seva innegable feina de documentació. Però em reafirmo una i altra vegada i totes les que facin falta: aquesta novel·la no es mereix estar on està. I els que s'hagin esperat a l'estiu per llegir aquest best-seller, que es desenganyin: només lograran malbaratar les seves estones de lectura.

A banda d'aquesta advertència, algunes recomanacions estivals:

- Los pilares de la tierra, de Ken Follet
- El médico, de Noah Gordon
- El comte de Montecristo, d'Alexandre Dumas
- La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol
- Pandora al Congo, d'Albert Sánchez Piñol
- L'illa del tresor, de Robert Louis Stevenson
- El meu article titulat Són quatre dies . (Aquesta recomanació està orientada especialment, i amb tot el carinyo, al meu Senyor.)

Bones vacances i bones lectures!

La vida secreta de les paraules

M’enganxen els escrits d’Isabel Coixet. Les seves col·laboracions al suplement dominical d’El Periodico són, per mi, la millor secció de la revista. Com que l'article setmanal està pràcticament cap al final del suplement, vaig passant distretament les pàgines prèvies encallant-me en els temes que em criden l'atenció; em reservo l'escrit de la Coixet com qui es guarda pel final la part toveta de la pizza, o el rovell de l'ou ferrat per a l'últim mos.
Llegir els seus articles és una experiència sorprenent: no és que em senti identificada amb el que diu -ni de lluny. Més aviat m'atrau la manera que té d'explicar aquelles petites coses que l'afecten d'una manera o altra. A mida que els llegeixo, puc veure mentalment què m'està explicant. Les seves paraules se'm tornen imatges. I és com si veiés una de les seves pel·lícules: tot té una estètica i un ritme molt personals. L'aire que respiren és especial, la musicalitat que traspuen és especial. Fins i tot els títols de crèdit són especials.



Ara he descobert que a Internet té una mena de blog titulat Miss Wasabi. Bon descobriment: no hauré d'esperar al descans dominical per connectar amb el Planeta Coixet. Ara bé: al seu blog no hi ha lloc per als comentaris dels lectors. Ella escriu sense esperar feedback .
Estic parlant d'una artista, escriptora, guionista, publicista, cineasta (etc) molt prolífica. Escriu molt, crea molt. La seva creativitat la fa tocar diverses tecles, sempre amb una elegància i un estil personalíssims. Va deixant la seva empremta per allà on passa. És, suposo, com anar deixant parts de tu per tot arreu. Retalls de vida. Trossos de personalitat repartits pel món, en forma de paraules encadenades amb vida pròpia. Les escriu i les deixa caminar soles, esperant que algú les reculli i les llegeixi per passar l'estona.
I això em fa pensar: jo escric les meves coses en un blog, totes ben recollidetes i ordenades en un únic mitjà, virtual, compartint-les amb la gent que aprecio... Tot en un sol lloc. Però ella? Ella va deixant paraules al seu pas, allà on va. I va per molts llocs. No se sent desemparada? No se sent perduda? Com pot saber qui la llegirà, si va dipositant fragments de si mateixa per tot arreu on passa? Quin efecte faran les seves paraules en la persona que la llegeixi? Com sabrà mai Isabel Coixet que m'encanta el que escriu, si no em dóna l'opció de comentar-li-ho, ni al Dominical, ni a Miss Wasabi, ni quan vaig al cine?

Suposo que la sensació de no-resposta que deu sentir ella quan llança a l'aire un dels seus escrits s'assembla molt a la que tinc jo ara mateix, tot esperant que el Senyor llegeixi d'una vegada el meu article dedicat al seu aniversari.... És la vida secreta de les paraules. Estan aquí, en aquest article, en forma de regal i esperant ser llegides.

Són quatre dies...

Benvolgut Sr. que comparteixes habitacle i hipoteca amb mi:
Falten tres mesos pel teu aniversari, però les circumstàncies de la vida -i sobretot del compte corrent- em porten a fer-te el regal ara mateix, abans que no rebis per correu l'extracte delator dels últims moviments bancaris.

Que sàpigues que m'hagués agradat sorprendre't a ultimíssima hora, sense deixar-te gens de temps per reaccionar ni analitzar l'obsequi amb deteniment... Però he comprat el regal per internet, i el teu resabut tiquismiquisme hipermeticulós a l'hora de controlar el saldo, especialment en època de rebaixes, m'empeny a avançar-me i a anunciar el regal via blog, abans no te n'assabentis via extracte.

Assumit que mai no em portaràs a "Diario de Patricia", em veig obligada a utilitzar el meu ciberdiari personal per clamar als quatre vents que estàs a punt de fer 40-1 anys, i anunciar-te, amb tota la calma que m'és possible en aquests moments, que el meu regal és un parell d'entrades pel concert que farà el Bruce Springsteen el 19 d'octubre.

Si has estat atent els darrers dies a les últimes anotacions d'aquest blog, segurament ja sabràs que em vaig quedar sense entrades pel concert de Barcelona, que serà el 24 d'octubre. A partir d'aquí, és feina teva esbrinar on toca el Boss el dia 19.

Tan bon punt ho sàpigues, i si encara vols ser amic meu després de la peneta que deus estar passant ara mateix, truca'm, que ens posarem d'acord. (Mentrestant, permet-me que emeti una sonora riallada. Encara que per blog no se senti, imagina-te-la...)
I, per anar fent boca, vés mirant això:



Moltes felicitats, Senyor!! :-*

La gran escapada

Deu bonics dies de vacances al meu raconet particular m’han servit per carregar energies i tornar amb forces, ganes i idees renovades.
El meu raconet, al mes de juny, és de postal. Allà els problemes es desdibuixen, es queden a les caravanes de l'autopista. El temps s'atura, i no hi ha espai pels nervis, els telèfons, els jefes i els mals pensaments. Ni te'n recordes, de tots ells. És per això que he decidit que aquesta escapada fora de temporada a la platja la penso repetir cada any, sempre que sigui possible.
Només arribar a casa, em vaig tancar una setmaneta a fer un curs molt pràctic sobre la blogoesfera que segurament m’ajudarà cosa bona a millor aquest diari personal. He fet els deures, i avui ja estic en condicions de presentar la meva primera creació. Espero que els errors passin desaparcebuts i que els potencials visitants siguin comprensius amb les petites pifies que esquitxen aquest vídeo.
Espero que us agradi!


Si no veieu una imatge a sobre, feu click aquí per veure "La gran escapada".

A prendre vent el tick tack ticket

Tinc ganes de bramar el taco més gros que mai hagi sortit de la meva boqueta: m'he quedat sense entrades pel concert del Bruce Springsteen del 24 d'octubre a Barcelona. Tot per culpa del lamentable sistema de venda telefònica (col·lapsat i tercermundista) i de la merda punxada amb un pal del tick tack ticket. Tant l'un com l'altre m'han fet entrar les meves dades personals i bancàries incomptables vegades... Tot per acabar quedant-me amb cara a quadros mirant la pantalla de l'ordinador i llegint la temuda notícia en aquest blog brucero.
Amb dues hores han volat totes les entrades.
I jo encara estic mirant el PC, amb la cara a quadros.
A prendre vent el tick tack ticket dels collons. Hòstia.

Avanç de temporada

Semblava mentida, però ha arribat el gran dia; me'n vaig de vacances sola amb la meva filla M, a un lloc sense ordinadors, sense telèfon i sense tele. (ostres, dit així sona molt dur...)
Deu dies a pèl amb la M., a l'aire lliure, a la platja, i sense fer res en concret. Una de dos: pot ser que torni relaxada, reciclada i carregada d'energies, o pot ser que torni per ingressar directament a Sant Boi... Però amb les ganes que tinc de fotre el camp i desconnectar, no crec que pugui anar malament. Ara no tinc temps per explicar res més: he de fer les maletes. El balanç, el 4 de juliol.
Bon estiu a tothom!

Baves maternals

Mira si en som de tontes, les mares, que bavegem sense cap mena de pudor davant del més insignificant gest dels nostres fills. No tenim cap vergonya d'aplaudir, victorejar i ovacionar en públic qualsevol petit gest de la criatura, encara que es tracti d'una banalitat, com sonar-se els mocs, saltar la insalvable altura d'una vorera o tirar un xiclet a la paperera. No ens ruboritza pensar que algú ens pot veure posant cara de pàmfiles i veu melíflua per lloar els avenços de la nostra descendència. Perdem totalment el sentit del ridícul, i no ens importa: inflar l'orgull dels nostres fills és prioritari.

I no parlem de les grans gestes, com els festivals de final de curs, en què els petitons demostren dalt d'un escenari els progressos realitzats durant mesos d'entrenament. Aquí, la nostra actitud passa de ridícula. Ho reconec. I m'incloc en el grup de mares babaues que ens emocionem amb el pa-de-buré maldestre de la nena, fins al punt que la gallina es posa de pell, i que les llàgrimes més sensibleres de la història ens enceguen els ulls.

És en aquesta mena de contextos quan les mares més fervoroses -ep, aquí ja no m'hi incloc, que encara tinc uns límits- solen emetre impressionants crits d'ànim i d'emoció, que surten del més fons de les entranyes, i que serveixen per demostrar a tot el món sencer que el seu fill o filla és el millor fill o filla del món, i el que fa els pa-de-buré amb més elegància, mestria i savoir faire.

És quelcom indescriptiblement tonto... Però passa! Jo crec que totes les mares som conscients que el que ens porta a actuar així és quelcom molt sensibler, molt quico, però no ho podem evitar. No ens n'adonem i ens descobrim a nosaltres mateixes fent xisclets i saltirons tot picant de mans emocionades. Fins i tot les més tocades i posades. Normalment t'adones del ridícul que fas quan observes altres mares en actituds similars. Vist des de fora, la imatge és tan còmica, que et promets no tornar a caure en la temptació, i jures i perjures que mai no faràs com tal mare o tal altra... Però sempre hi tornes a caure, perquè els avenços del teu fill/filla són tan espectaculars, tan excel·lents, tan superdotats, tan sobrenaturals, que no te'n pots estar, d'aclamar-los.

Com tampoc no et pots estar de defensar el seu honor sempre que algú es fica amb ells. Tots els comentaris sobre la teva descendència han de ser obligatòriament positius, i no hi ha lloc per comentaris crítics ni amonestadors: els teus fills són els teus fills, i amb això n'hi ha prou per ser perfectes... Faltaria més! Desventurat aquell que gosi ficar-se amb qualsevol presumpte defecte d'alguna filla meva: no en sortirà ben parat. És més: no només prohibeixo que es facin comentaris crítics sobre les nenes, sinó que exigeixo que se n'emetin d'aduladors. I si passa algun dia sense que algú em recordi que bonica, preciosa, intel·ligent, espabilada, àgil, estupenda, llesta, inquieta, vital, alegre, dinàmica, generosa, noble, carinyosa, dolça i altruïsta que és alguna de les meves dues filles, no dormo bé, perquè penso que és impossible que el món no s'adoni de lo boniques, precioses, intel·ligents (etcètera) que són, i m'estranya encara més que, a aquestes altures de la vida, cap periodista de fama mundial no m'hagi trucat per fer un reportatge a tota pàgina sobre les excel·lències innegables d'aquestes dues criatures extraordinàries.

Ara seriosament, i deixant-nos d'exageracions: les mares som molt sensibles amb els comentaris que ens fan respecte els nostres fills. Però som sensibles no només pel costat dolent: de vegades, només cal que algú mencioni els nostres nens perquè ens emocionem sobtadament. Només cal que algú parli d'ells en un moment inesperat, en un lloc insòlit, i amb un to especial, perquè ens inflem com un gall dindi. Com ha aconseguit la Dru amb el seu article T de tranquilidad.

Però a l'altra banda hi ha els que gosen parlar dels defectes dels nanos davant les seves mares, o encara pitjor, els que tenen els nassos de fer algun comentari punitiu o moralista directament als nens, sense la autorització materna prèvia. A aquests valents, els informo: cal anar amb molt de compte amb les mares ultrasensibles i megaorgulloses de la seva descendència. Som una espècie bavosa i perillosa i podem mossegar sense previ avís. I les mossegades amb mala bava són les pitjors!

Pàgines viscudes

Recordo que fins no fa massa tenia el costum de tractar com Bíblies Sagrades tots els meus llibres. Els llegia obrint les seves pàgines just l'imprescindible, intentant no arrugar els fulls ni doblegar massa els volums de manera que no quedés una arruga delatora al llom. El més habitual era folrar cada llibre que llegia, ni que fos amb paper de diari, amb l'objectiu d'evitar que s'embrutessin o es fessin malbé les cobertes. Només pensar en guixar-los em produia esgarrifances.
Tot el que jo havia llegit fins aleshores quedava impol·lut, perfecte, al prestatge de casa. Ni rastre que aquelles pàgines haguessin estat llegides - i viscudes- per ningú.
Això va ser així fins que em va caure a les mans un llibre vellet, no recordo quin, de segona mà. En fullejar-lo, em va cridar l'atenció que el seu antic propietari hi havia deixat nombroses notes al marge, i també s'havia apuntat la data d'inici i final de la lectura.
La troballa va ser reveladora. A partir d'aquell moment, vaig copiar-me el costum. Vaig començar a llegir amb un llapis a la mà, i ja no he deixat de fer-ho mai. D'aquesta manera, quan una expressió, una frase, un paràgraf, una idea o un diàleg m'agraden per un motiu o altre, ho subratllo i, si s'escau, ho comento al costat. Pot ser que em cridi l'atenció alguna paraula desconeguda, o bé que em faci riure, o que m'identifiqui amb el que diu aquell passatge... o fins i tot que em produeixi un rebuig frontal. Tant se val, la qüestió és destacar-ho amb llapis, i marcar la pàgina amb un petit doblec a una de les dues cantonades.
Gràcies a aquest sistema, anys després d'haver llegit una novel·la puc tornar-la a fullejar i tafanejar els fragments que em van cridar l'atenció en el seu moment. I descobrir, a la pàgina 3, la data d'inici i final de la lectura d'aquell llibre. Gràcies a aquestes dades, puc recordar instantàniament en quin context vital vaig llegir tal llibre, quina edat tenia jo, què passava aleshores a casa, què passava aleshores al món...
Tot plegat sol portar bons records. Et transporta a moments entranyables... Ës el cas d'El Codi da Vinci. Recordo que el vaig acabar amb contraccions de part, i així ho vaig apuntar després a la pàgina 3. Vaig voler acabar-lo tant sí com no, perquè em temia que la criatura que havia d'arribar no em deixaria gaire temps per recreacions literàries i em quedaria a mitges amb la resolució del cas Langdon.
Des que practico aquest mètode, els meus llibres han passat a ser uns lligalls arrugats, guixats, amb anotacions fetes amb mala lletra i amb cobertes ratllades i plenes d'osques. Però me'ls miro, i me n'enorgulleixo. Són llibres viscuts. Cada un d'aquests llibres m'ha fet companyia un bon tram de la meva vida, i en les seves pàgines hi ha tancada part de la meva història personal. Recordo amb pena el dia que vaig haver de tornar a la Biblioteca de la Facultat l'exemplar de La Regenta que m'havia acompanyat tot l'estiu del 1994. Des d'aquella dolorosa separació, mai més he agafat un llibre en préstec. Els llibres els he de posseir, o em poso malalta quan els he de tornar.
Però ara no em voldria sortir del tema, perquè estava parlant de Com llegeixo. Aquesta pregunta me la feia la Fúria, una gran amiga molt aficionada a la lectura que em va passar l'adreça d'una web sobre una exposició titulada Llegim. He navegat per la web i m'he mort de la ràbia quan n'he vist el contingut. M'hagués encantat visitar-la en persona, però l'exposició es va acabar el mes passat!
Llegim era una exposició orientada a les persones que ja tenen l'hàbit de llegir, i s'estructurava en sis àmbits-pregunta, com les 6W del Periodisme:

• Què llegim?


• Qui llegim?


• Com llegim?


• On llegim?


• Quan llegim?


• Per què llegim?

Amb la web una es pot fer una petita idea del contingut de l'exposició. Jo m'he quedat una mica astorada de veure que els meus gustos literaris coincidien, bàsicament, amb els de l'Oleguer Presas, qui exposa la llista dels seus llibres preferits, a l'igual que un seguit de personatges famosos. Curiós.
En aquest blog he parlat en diverses ocasions del QUÈ llegeixo.
Avui he parlat del COM.
Em faltaria parlar de l'ON, el QUAN i el PER QUÈ.
L'ON és fàcil: al llit, a terra, al tren i a la pelu.
El QUAN també: l'estoneta del migdia, a la nit abans d'anar a dormir, i quan vaig a la pelu.
El més difícil és respondre el PER QUÈ.
Per què llegim? Sembla mentida, però jo no sabria què dir sense sonar falsa o forçada. A la web de l'exposició s'hi veuen les respostes que havien apuntat alguns visitants en una pissarra. N'hi havia de tot tipus i colors, però totes interessants: "Perquè vius aventures sent el prota", o "Llegir és viure moltes vides", o, simplement, "Per adormir-me"!
Tothom té el seu per què. Jo m'hauré de pensar millor el meu, per evitar el simple "perquè m'agrada". El de "per adormir-me" també és ben simple, però almenys és original, real i sincer com la vida mateixa.
S'obre el debat!

Males notícies

Amb els anys, una va aprenent a conèixe's millor, i amb cert esforç va adquirint la capacitat d'assimilar i acceptar determinades actituds pròpies com a part intrínseca i incorregible de la seva personalitat. Algunes d'aquestes actituds personals davant la vida s'accepten amb resignació i passen a formar part indefinidament del seu repertori habitual de reaccions davant de diverses situacions.
És el cas de la que vull parlar ara. He descobert, amb el temps i moltes hores d'autoobservació, que sóc incapaç de mirar als ulls d'algunes persones. Normalment són persones que, ras i curt, em cauen malament. Persones que, literalment, no puc veure.
Suposo que el meu subconscient m'ha portat a prendre aquesta actitud infantil de pretendre que el que no veig, no existeix. És una actitud incòmode, perquè en la conversa amb algú així, te n'adones que estàs essent tremendament descarada. I que l'altra persona se n'adonarà de forma inevitable.
Potser en realitat és el que espero: que se n'adoni i que s'allunyi de mi.
Crec que aquesta faceta personal és millorable i m'hi hauria d'esforçar una mica més. Però... ¿aleshores qui em garantirà que em podré treure de sobre els non-grats quan no tingui ganes de compartir ni una mil·lèsima de segon del meu temps amb ells?
Els ulls baixos i girar el cap cap a l'altra banda quan algú així em parla és el meu escut invisible davant els atacs al meu equilibri interior que em suposa la interactuació amb aquests éssers. Parlant clar: per no posar-me dels nervis, prefereixo ni mirar-los.
Com també me n'he adonat que defujo les persones tristes. M'allunyo dels problemes. Em distancio de la gent que es concep i es presenta com un problema amb dues potes. No ho puc suportar. Les penes dels altres em fan al·lèrgia. No entenc els deprimits. Estem envoltats de bronques, malaltia, enemistat, guerra, pobresa, depressió, cors trencats, mobbings, ruïna, odi, incomprensió... malaltia. Si tot ens afectés, estaríem fets una merda.
Així que, ara ja ho sé: certifico que amb els anys he anat erigint una muralla bastant insensible davant les persones emocionalment complicades. No ho dic amb orgull; m'agradaria ser més comprensiva, més pacient, més noble. Però temo el contagi i en defujo el contacte. Prioritzo les actituds positives davant la vida, i procuro rodejar-me sempre d'esperits optimistes. Aquests sí, que m'encomanin el que vulguin!
Amb les males notícies em passa alguna cosa similar, però encara pitjor: les oblido abans que canta un gall. No sé quin mecanisme mental tinc que em permet oblidar que tal company de feina ho ha deixat amb la parella, o que el Z s'ha quedat a l'atur, o que una cosina segona ha tingut un accident de cotxe i fa dos dies que està a l'hospital.
Potser sí que ara estic exagerant un xic. Però és ben bé així: en alguns casos, m'he trobat que m'he hagut d'apuntar a l'agenda notes a l'estil de "Truca a la C.M per preguntar-li com està després de suspendre l'examen de conduir per quinzena vegada consecutiva".
Ara bé, hi ha males notícies que no es poden obviar. No passen de llarg ni que t'hi giris d'esquena. Hi ha males notícies que no deixaran mai de ser-ho, que hi seran sempre encara que no les vulguis afrontar de cara. I, com més grans ens fem, amb més males notícies ens trobem.
Per aquest tipus de notícies, no hi ha amagatall emocional possible. Hi topes de cap i es planten al mig del teu camí, són un obstacle en la teva carrera personal cap a l'optimisme etern. Et fan aturar en sec. És un cop brusc.
En aquests moments, és quan valores moltíssim el poder dels esperits optimistes de què t'has rodejat al llarg dels anys. En aquests moments, quan la pena és present i no marxa, no marxa, no marxa, veus com entren en joc aquestes ànimes positives per desplegar la seva capacitat de contagi i arraconar la pena contra la paret fins a fer-la més petita i portable.
Tot és més fàcil amb elles.
La pena no desapareix, però elles sempre hi són. I, en pinya, fan la mala notícia més digerible.
Avui, una mala notícia m'ha fet concloure que jo no podria viure sense aquests esperits positius que són les meves amigues.

Els tovallons de Solo

Hi ha coincidències que sorprenen. Que et fan pensar que una mica bruixa sí que ets. Com la que m'acaba de passar ara mateix.
Avui, no sé per què, m'he recordat d'algunes escenes de Cuatro amigos, la novel·la de David Trueba que va ser al podi del meu rànquing personal quan jo ja començava a deixar enrere els vint per endinsar-me en l'abisme dels trenta.
La vaig llegir el 1999. I avui, justament avui, m'han vingut al cap algunes reflexions del Solo, el protagonista, que en el seu moment em van semblar genials.
Solo estava sol, tenia 27 anys i no sabia què fer amb la seva vida, a part de liar-la grossa cada nit amb els col·legues i intentar retenir a base de festorros l'esmunyedís esperit de la joventut. Entre tanta festa, Solo no tenia gens clar cap on enfilar. Però una de les poques coses que tenia clares era que volia escriure.

- Voy a escribir (...) una novela. Son pequeños fragmentos, recuerdos, diminutas historias, algo así como esas ideas que te asaltan de pronto y las apuntas en una servilleta. (...)
- Suena bonito.
- No, en realidad es una gilipollez cursi y posmoderna. Una imbecilidad. Pero es lo que me sale.

Cada capítol de Cuatro amigos acaba amb una reflexió apuntada en un tovalló. Com aquesta:

La canción del verano es siempre la peor canción del año. El amor del verano es el subgénero del amor, del gran amor que nunca podrá tener lugar en verano. Hablan de lecturas de verano, noches de verano, viajes de verano, bebidas de verano y con ello queda implícito un sutil desprecio. Nuestro amor no está hecho para el verano. Nuestro amor no tiene vacaciones.
De 'Escrito en servilletas')

Avui, no sé per què, m'he recordat de Solo i els seus tovallons. He pensat que podria escriure alguna cosa sobre l'obra de Trueba i sobre aquesta idea d'escriure en efímers trossets de paper, i m'he assegut davant l'ordinador, amb Cuatro amigos al davant. Aleshores he vist que tenia un missatge pendent. L'he obert, i m'he quedat gelada. La Dru m'havia enviat una imatge. El text només m'avisava de l'autor del muntatge: Chema Madoz. Era la imatge d'un posa-tovallons de bar. Un servilletero, carregat de servilletas com les del Solo, amb les històries ja escrites.
Per què aquesta imatge? Per què avui? Ha estat coincidència, o tinc telepatia amb ella? Cosa dificil, tenint en compte que ens coneixem fa quatre dies... He intentat contactar amb la Dru per preguntar-li què l'ha portat a enviar-me una imatge d'un posa-tovallons, però no l'he localitzat i encara estic amb la incògnita.
De tota manera, la coincidència se m'ha posat molt bé. M'ha fet sentir que jo no estic sola com el Solo, perquè algú a qui tinc aprop m'ha acostat els tovallons quan els necessitava.

Una boa tancada és una boa tancada

Quan va ser el moment que vaig deixar de veure una boa tancada en un dibuix així? En quin precís instant de la vida vaig començar-hi a veure un insignificant barret gris i atrofiat?
Aquests dies m'he retrobat amb el El petit príncep després de vint anys, o potser més. I, rellegint-lo, he sentit una pèrdua i un guany. Per una banda, m'he adonat que he passat definitivament a l'altre bàndol: al bàndol dels grans, els que no entenen res de res del món dels infants, els que necessiten que els nens els expliquin mil vegades les coses per treure'n l'entrellat.

"Vaig ensenyar la meva obra mestra a les persones grans i els vaig preguntar si el dibuix els feia por.
Em van respondre :"¿ Per què hauria de fer por un barret ?"
El meu dibuix no representava un barret. Representava una boa que digeria un elefant. Aleshores vaig dibuixar l'interior de la boa, perquè les persones grans ho poguessin entendre. Sempre necessiten explicacions."

M'he adonat que la innocència me la vaig deixar enrere, ja fa temps, no recordo on ni quan.
Però per altra banda, tot i ser gran, he entès el sentit del relat. I amb això hi he sortit guanyant, perquè quan el vaig llegir per primer cop, tanta metàfora em va desorientar i no vaig entendre ni mu. D'aquella primera lectura, només en recordo els dibuixos de la boa oberta i la boa tancada, que aleshores no eren pas dibuixos de barrets.
Heus aquí la paradoxa: El petit Príncep és un preciós cant a la infantesa, a la innocència i a la puresa, però ha necessitat que jo em fes gran perquè el pogués disfrutar amb els cinc sentits. Sense innocència, però amb els cinc sentits.
Ara, abans de recollir i plegar, hauria de fer com el petit Príncep -que era un nen que no oblidava mai cap pregunta- i repetir el que deia al començament, no fos cas que l'interrogant es perdés pel ciberespai:
Quan és que comencem a veure barrets en comptes de boes?

Hotel Existència

Estupefacta. Així m'he quedat llegint "Bogeries de Brooklyn". Era la primera vegada que llegia res de Paul Auster, i m'he quedat completament estupefacta. D'entrada, l'impacte inicial de trobar-me un protagonista engrescat en l'increïble projecte d'escriure "El llibre de les estupideses". Això per mi va ser torbador. Va ser la primera coincidència que em va posar amb els sentits en estat d'alerta: serà que al món hi ha sonats com jo que fan llistes poca-soltes d'anècdotes, de situacions absurdes, de diàlegs de besucs, i fins i tot de faltes d'ortografia memorables?
Superada aquesta sorpresa inicial, a mida que llegia anava topant-me amb agradables troballes, amb descripcions de personatges, sensacions i situacions tan reals com estrafolàries. Trentaanyers desencantats i deixats, Mares Boniques i Perfectes, vells malalts i sense projectes, talibans del cristianisme, llibreters de passat dubtós...
De fet, encara que en alguns casos els personatges podrien semblar una mica rocambolescos, Auster els fa passar per versemblants. Tan verídics, que tots ells passen a formar part de la teva vida a mida que els vas coneixent més i més. Però el que fa que aquests personatges siguin tan creïbles, tan humans, tan entranyables, és que tots estan buscant una cosa, la mateixa cosa, encara que tots ho facin per vies ben diferents: van darrere de la Felicitat.
Tots necessitem avançar, moure fitxa alguna vegada a la vida. Tots volem trobar alguna cosa millor. Tots necessitem tenir un Hotel Existència, com aquell indret idíl·lic que el Nathan, el Harry i el Tom somien per passar la resta de la seva vida. Un Hotel Existència on aixoplugar-nos d'un món que de vegades pot arribar a ser angoixant i detestable. Un racó de món íntim, acollidor i a mida.
Jo també tinc un Hotel Existència. De fet, en tinc dos: el mundà i el virtual. El mundà està lluny i algun dia hi tornaré. El virtual està en construcció. I cada dia s'assembla més al que vull que sigui.
Sense anar més lluny, dimarts passat va passar una d'aquelles coses dignes de ser recollides en una llista a part: dues persones que solen fer comentaris en aquest blog virtual es van trobar en una situació real, sense pràcticament conèixe's, per la més pura de les casualitats. L'Èpica, la comentarista més nacionalista que es fa i es desfà, i la Gege, l'apàtrida més militant que conec, es van ajuntar per assistir (amb mi) a la gravació d'un nou programa "De llibres", del Canal 33. (La pena és que al final la trobada no es va arribar a consumar, perquè l'Èpica tenia menesters més èpics i patriòtics i es va haver de retirar a última hora). Però quines casualitats té la vida: el programa anava sobre "Bogeries" de Paul Auster.
Aquest mateix llibre l'havia recomanat l'Èpica en aquest blog, mitjançant un comentari al meu últim article sobre llibres. I aquest mateix llibre l'hi havia regalat jo a la Gege per Sant Jordi. Tot plegat, abans de saber que un programa sobre l'Auster ens faria coincidir a totes tres, tan diferents i tan encantades amb "Bogeries de Brooklyn".
Aquest és el meu Hotel Existència. I m'encanta.

Llibres, llibres, llibres

Continuem amb Sant Jordi. S'acosta el dia D i les llibreries estan que treuen fum. La meva targeta també. Avui m'he gastat 100 euros en llibres. Sort que aquesta compra compulsiva només és un cop l'any...
Si a l'article anterior parlava dels llibres que m'agradaria comprar (o que algú em comprés...), ara voldria parlar de les novel·les que més m'han agradat en tota la meva vida. Potser així ajudo algú a trobar el regalet ideal per a la seva respectiva parella. Aquí en van uns quants:

La conxorxa dels ximples, de John Kennedy Toole. És el meu llibre de capçalera. Des que el vaig llegir, cap allà el 1997, no he pogut oblidar l'esperpèntica, irritable, estúpida i inoblidable personalitat de l'Ignatius J. Reilly. Quins farts de riure em vaig fer amb aquest personatge! Genial. Malauradament, l'autor es va suïcidar un cop va acabar l'obra. Va ser la seva mare qui va trobar l'original i es va preocupar de trucar porta per porta, editorial per editorial, fins que va aconseguir que la publiquessin. És una joia, des del principi fins al final, ambientada a Nova Orleans. Des que el vaig llegir, sempre he volgut anar al barri francès d'aquesta ciutat, de la qual poca cosa en deu quedar després del Katrina.
Sempre he volgut fer una segona lectura més profunda, però no ho he pogut fer perquè fa dos o tres anys vaig deixar-li el llibre a la meva cap i encara no l'he tornat a veure... Seguirem esperant pacientment...

El Comte de Montecristo, d'Alexandre Dumas. Quin novelón! El clàssic més clàssic d'aventures venturoses... És la novel·la per excel·lència. Les seves 1.100 i escaig pàgines de lletra menuda (a l'edició de La Magrana de 2002, amb traducció del meu admirat Jesús Moncada) no em van espantar (per no dir acollonir, que vaig anar a una escola de pago) i me les vaig cruspir en un sospir... Ara voldria continuar amb Els mosqueters. N'estic segura que aquí Dumas m'entusiasmarà igual, encara que de petita vaig veure D'Artacan y los Mosqueperros, i ja sé de què va.

1984, de George Orwell: em va canviar la vida. Res no és el mateix des que el vaig llegir. Un visionari Orwell va predir amb una clarividència alarmant tots els grans mals que viuria la humanitat afinals del segle XX. Es va equivocar una mica amb la data (al 1984 el tema del Gran Germà encara estava una mica a les beceroles), però va clavar-ho en altres aspectes: tots estem vigilats per un gran ull que ho veu tot. Les nostres ments estan dominades i ens dirigim cap a un Pensament Únic. El primer símptoma de tot plegat és que estem adreçant-nos inevitablement cap a la Parla Única, una dictadura del llenguatge i del pensament, dissimulada per allò que ara, amicalment, anomenem com Llenguatge Políticament Correcte. No segueixo, perquè aquest tema m'encén i m'acolloneix. Perdó: m'espanta.

Diari d'Anna Frank. L'any passat vaig visitar l'autèntica casa d'Amsterdam on es va amagar Anna Frank al llarg de dos anys, durant l'ocupació nazi a Holanda, a la Segona Guerra Mundial. L'Anna tenia 13 anys. Ella i set persones més van sobreviure en un espai molt reduït fins que algú -encara no se'n coneix la identitat- els va delatar. Les pàgines del diari transmeten totes les emocions d'una noieta pre-adolescent tancada entre quatre parets, terroritzada per les notícies que li arriben sobre el que està passant als jueus que coneix, al seu carrer, a la seva ciutat, al seu país i a tot el món. Bé, no crec que calgui explicar gaire l'argument d'aquesta obra arxifamosa a nivell mundial... Tot i saber-ne el final abans de començar-lo a llegir, la lectura d'aquest diari personal em va emocionar, perquè podia situar en la memòria tots els escenaris de la casa que descriu en el dietari. Pràcticament podia imaginar-me l'Anna asseguda davant la seva petita taula d'estudi, escrivint sense parar sempre que els seus companys li ho permetien. Esgarrifós el final estruncat: amaga el terrible destí que esperava l'Anna i tots els habitants de la casa.

Laura a la Ciutat dels Sants, de Miquel Llor. L'autor va ser titllat d'escandalós en publicar aquesta i altres novel·les cap al 1930. Veritablement, deuria ser quelcom trencador en aquella època. La desgraciada vida de la Laura, una barcelonina que es casa per interessos familiars amb l'hereu de la família més rica de la ciutat fictícia de Comarquinal (Vic, en realitat), està adornada amb un estil molt treballat que dóna plaer de llegir. Els personatges i la vida de poble de comarques són gairebé caricaturitzats. Llor deixa ben retratada la vida de poble, el safareig, la marginació social del que és diferent, les males llengües, la intolerància davant el forani... No té pèrdua la descripció pràcticament bovina que fa de l'hereu, el Tomàs. El vaig llegir el 1999 i no en descarto una segona lectura.

Altres lectures recomanables, que desenvoluparé en pròxims articles o de les quals ja he parlat anteriorment:
Cuatro amigos, de David Trueba.
Las guerras de nuestros antepasados, de Miguel Delibes.
Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.
Dones absents, de Judit Pujadó.
Les filles de Hanna, de Marianne Fredriksson.
La ciutat invisible, d'Emili Rosales. (vegeu l'article)
Suite francesa, d'Irène Nemirovsky. (vegeu l'article)

Recullo a continuació els primers suggeriments que heu fet arribar molts amb els vostres comentaris.

La Fúria ens suggeria:

• El regal de la comunicació, de Sebastià Serrano
• Web de Llibreria Pròleg

La Gege ens recomanava:

• El petit príncep, d'Antoini de Saint Exupéry, tant en català com en el francès original.
• El curiós incident del gos a mitjanit, de Mike Haddon, o bé en l'anglès original: The courious incident of the dog in the night time.
• Dreaming in cuban, de Cristina García.
• La casa de los espíritus, de Isabel Allende.

El Rizzo proposava:

• Les edats d'or, d'Albert Sánchez Piñol. Anterior a les dues novel·les que l'han fet famós: La pell freda i Pandora al Congo.
  

La Sàvia Èpica apuntava:

• Les bogeries de Brooklyn, de Paul Auster.
  

Gràcies a tots pels vostres comentaris i aportacions. Si us plau, tingueu present que la llista de suggeriments es va engruixint: no deixeu de consultar els comentaris que van arribant El tema de Sant Jordi dóna molt de si, o sigui que us agraïria que aneu fent suggeriments cada vegada que topeu amb algun llibre que s'ho mereixi. Feliç Diada!

Sant Jordi em posa

La primavera la sang m'altera, i encara se m'altera més quan arriba Sant Jordi. És un dels meus dies preferits. Trobo que fa més Diada Nacional que no pas l'Onze de Setembre (vès quina poca-soltada, celebrar una derrota tan desastrosa com la de 1714!). Què millor que una llegenda amb herois, bèsties i princeses per mitificar el sentiment de país?
Però torno al tema que m'ocupa, perquè el 23 d'abril s'acosta i el més calent és a l'aigüera. Només tinc quatre idees vagues dels llibres que em vull comprar o que vull que em regalin. Però els deixo anar aquí, per compartir-los amb qui em llegeixi, i amb l'esperança que algú em faci la llum recomanant noves lectures interessants. Això sí: centrem-nos en la novel·la, si us plau: la poesia em fa badallar i els assaigs no logren captar l'atenció de les poques neurones que conservo a aquestes altures de la vida.

Torna Mendoza!
Per fi. L'estava esperant feia anys. L'autor de "La ciudad de los prodigios", "Sin noticias de Gurb" i "Una comedia ligera" ha tornat a la palestra amb una novel·la qualificada de seriosa. Vaja, quina decepció... El Mendoza desinhibit i àcid de Gurb és, al meu parer, molt millor que el tocat i posat. Però no per això penso deixar de llegir-me la seva última obra, "Mauricio o las elecciones primarias". Perquè Mendoza, malgrat tot, és Mendoza. I, a banda dels gustos i preferències estilístiques de cadascú, escriu de puta mare!


Jesús Moncada, la descoberta:
Acabo de descobrir una perla literària: Jesús Moncada. "Calaveres atònites" va caure per una carambola estranya a les meves mans, i l'he devorat amb fruïció. Feia temps que no trobava un autor contemporani que m'entusiasmés des de la primera línia. I ara que m'ha passat, ara que he decidit fundar i presidir un club de fans en el seu honor, m'ha vingut al cap que Moncada ja no escriurà res més, perquè és mort des de no fa massa. Buscant per internet, ho he confirmat: va morir el 13 de juny de 2005. Quina mala pata. Però bé, em consola saber que encara em queda una llarga bibliografia per llegir. De "Calaveres atònites" m'ha deixat atònita la gran habilitat de l'autor de Mequinensa per escriure paràgrafs sencers enllaçant una rere l'altra tot de frases fetes i locucions populars, algunes molt conegudes i familiars, d'altres sorprenents i divertides.


Un clàssic: El petit príncep.
No pot faltar un clàssic per Sant Jordi. Tinc ganes de rellegir aquest famós relat d'Antoine de Saint-Exupéry. Com tanta gent, me'l vaig llegir quan era una nena (fa quatre dies, vaja), i pràcticament només en recordo alguns dels dibuixos, com el de l'elefant amagat sota un barret. Bé, també recordo amb certesa que no vaig entendre de la missa la meitat. Potser ara és el moment de recuperar-lo i llegir-lo amb ulls més crítics i experimentats, i intentar trobar-hi el missatge subliminal que els entesos asseguren que transmet.


Serrano, el guapo de la peli .
Faig una concessió i em salto l'autoimposada límitació al gènere novel·lístic, per aventurar-me a llegir algun dels assajos del guapíssim Sebastià Serrano. Em decanto per "L'instint de la seducció", i no perquè necessiti alliçonar-me sobre un art del qual vaig, ehem, sobradíssima, sinó perquè tot el que diu i escriu aquest semiòleg em proporciona un gran plaer mental. A part de guapo, és una d'aquelles persones que només sap dir coses interessants. Fins i tot parlant col·loquialment em deixa embobada. D'ell només he llegit "Elogi de la passió pura", ja fa molts anys, i en tinc un bon record. Ara vull veure com se les manega amb l'assaig. Segur que m'emboba igualment.

Altres:
També tinc interès per llegir "Farsa", de Màrius Serra, i per endinsar-me en la novel·la negra de Henning Mankell.
Més endavant ampliaré aquesta llista que ara m'adono que és totalment masculina... Com pot ser? He de regirar-me el cervell per trobar alguna autora fèmina que em motivi? Quines coses té la vida! Les dones som les que llegim i les que més escrivim, i a l'hora de ser recordades quan toca, ens fem invisibles. Pensaré en això de cara al pròxim article. He de paliar aquesta greu mancança!

A la tele!

Després d'uns quants dies en blanc, torno a les andades. I torno carregadeta de ganes d'escriure, acumulades durant una llarga setmana K.O. a causa d'unes angines monstruoses. El problema és que tinc molta feina acumulada i per tant no em queda massa temps per revifar aquest blog, però ho intentaré.
La reentrée comença amb una aparició televisiva, fugaç i discreta, però televisiva. La cita és avui dimarts, 4 d'abril, a les 23h25 al Canal 33. El programa és "De llibres". El presenten Vicenç Villatoro i Natza Ferré (a la foto), i avui tracta sobre l'emotiva novel·la "Suite francesa", de Irene Nemirovski.

La meva aparició estel·lar consisteix en omplir una cadira de la zona del públic, però no cal dir que la meva era una funció importantíssima per al bon desenvolupament del programa. He de mencionar també l'aparició de la meva dama de companyia Bloc Semàntic. És la bellesa rossa que surt al meu costat. (No diré que és parenta del presentador, perquè em mata).

Espero que trobeu interessant aquesta primera incursió marinetix en el món de La Nostra... I a veure si aquest petit article serveix per fer apujar l'audiència d'un programa sobre literatura diferent, distret i de qualitat.

Una nit prometedora

Voldria enviar un petonàs a la Dalets i la Bloc Semàntic per la divertidíssima vetllada que em van proporcionar la nit de dissabte, responent a la I Frikitrobada Marinetix convocada exclusivament via aquest blog.
Érem tres persones i un ninot de peluix, però com bé diu la meva amiga Fúria, en aquesta vida no importa la quantitat sinó la qualitat, i el cert és que la nit va ser tal i com esperava: carregada de risses i de bona conversa. La seva entusiasta resposta a la meva convocatòria es mereixia un premi, i el van tenir: olives, pizzes i un partit del Barça que vem ignorar des del minut 0 fins al 90.
Però no em voldria oblidar de tots aquells que han entrat al blog i han participat d'alguna manera o altra en aquesta iniciativa tan poca-solta, ja sigui declinant la invitació o simplement comentant la jugada. He assolit el rècord de comentaris (20 en total, o 21 si comptem el d'un porno-star que se'm va colar per mostrar les seves fotos de bacanals, al qual ja he procedit a retirar abans no us aficionessiu i em deixessiu per ell). A tots, us envio una abraçada d'agraïment. Bé, més que agraïment, d'alleujament per haver-me ajudat a superar amb èxit aquest estúpid repte sense solta ni volta que em vaig voler autoimposar. Gràcies a vosaltres, no he hagut de passar pel temut tràngol de menjar-me els "Zero Comments" o de confessar que em vaig quedar sola la nit de dissabte. (Buf !!!)
En definitiva, com dirien els polítics més mancats d'imaginació i recursos verbals, la valoració ha estat molt positiva. O sigui, que penso repetir. Per tant, estigueu a l'aguait que potser aviat caurà alguna altra convocatòria... Mira, digueu-me pesada. Ara m'heu mal acostumat!

Convocatòria sorpresa

A tota la meva massiva i estimada audiència, us proposo una prova. Aquest dissabte vull convidar a sopar els meus amics i amigues a casa. Però també vull saber qui em llegeix i qui no. Per tant, queda convidat a sopar dissabte a ca meu tot aquell que deixi un comentari en aquest post. Val a dir que haureu de passar per un estrictíssim i rigorós control d'identitat abans de ser del tot acceptats com a convidats... no fos cas que se'm colessin a casona alguns indesitjables desafectes al règim...
Dilluns escriuré un resum de com ha anat aquesta iniciativa esbojarrada. Espero no haver d'autohumillar-me amb un patètic i lacònic "No hi va haver sopar". Espero també que la trobada no esdevingui quelcom tan excitant com el que es veu a la foto. (gentilesa de dragoncete).
Vinga, animeu-vos i manifesteu-vos, que riurem!
(Qui em mana a mi ficar-me en aquests alberginials?)

Banalitats

Hi ha anècdotes personals en la vida d'una que passaran per sempre a la història íntima de fets memorables, i que res no les podrà esborrar. Hi ha petits moments en la vida d'una persona que, sense prentendre-ho, a la llarga pugen al podi dels instants culminants de felicitat, del bagul dels records més entranyables de tota una existència. Normalment, les percebem com petites tonteries sense transcendència, que ocorren sense gairebé ni adonar-nos-en. Però són aquestes petites banalitats les que fan que la vida discorri entre riallada i riallada, esquitxada de moments especialment únics, viscuts en bona companyia, amb qui realment t'aprecies i amb qui realment tries passar l'estona.
D'aquestes, en conservo moltes. Si m'ho proposo, em vénen a la memòria milions d'instants bons i irrepetibles, atacs de riure inoportuns, i situacions incongruents amb si mateixes que, per absurdes, em provoquen hilaritat absoluta només de recordar-les.
La meva amiga Anna n'ha protagonitzat moltíssimes. Només ella és capaç d'arrossegar tota una quadrilla de viatge professional a Huesca en un sol cotxe. Només ella és capaç de fer que el propi jefe faci de xofer perpetu durant tot el viatge, amb un cotxe carregat fins al sostre de maletes, bosses, prospectes i altres materials... I només ella és capaç d'anticipar, en un viatge de feina, que ben aviat serà el cumple de la seva filla. I aquesta anticipació li genera la necessitat intrínseca de comprar, imprescindiblement en aquells moments de la vida, un PIANO de 3x3 metres quadrats a l'Imaginarium de Huesca, cosa que ens fa recórrer els 300 quilòmetres de tornada a casa apretadets com sardinetes a dins del cotxe del jefe, intentant respirar entre tecla i tecla del piano de la nena...
Una altra crack de les anècdotes és la Fúria. Mai oblidaré l'atac de riure a la fira de festa major de Palamós. Tota la colla disciplinadament enfilada a dalt d'unes rengleres de toros mecànics endimoniats. Ella va caure la primera. La resta, ofegades de riure veient-la sacsejar-se i rodolar sense control d'una renglera cap a l'altra com una croqueta desbordada, no podíem fer res més que intentar no caure i aixafar la croqueta. I ella, amb la impotència pròpia d'una croqueta triturada per un toro de plàstic, no va poder evitar patir un atac d'incontinència urinària!!! No havia vist mai res semblant. El seu "escape" ja va ser superlatiu. Gairebé provoca un "escape" en cadena de totes les que estàvem allà. Per sort, vam poder agafar el toro per les banyes i en vam sortir prou dignament... Totes menys la Fúria!! ;-P
Una altra és la de la Gege. Ella i les seves hormones han hagut de passar ja per desenes de situacions esperpèntiques i rocambolesques. Crec que és una especialista en trobar-se en escenes estranyes. És com un imant. Les atrau. Una nit que vam sortir de festa, es va trobar un company de feina que li feia tilín. La seva reacció va ser tan hormonal i fisiològica que la boca se li va assecar i no va poder tancar els llavis en tota la tota estona que va xerrar amb el pretès pretendent. Es va quedar amb el llavi superior aixecat al més pur estil Jocker, tot esperant que el company no s'adonés d'aquella disfunció bucal... Va passar una mala estona, tot i ser conscient que la seva sequera provocava al seu voltant uns atacs incontrolables de riure no pas gaire compassius.
N'hi ha tantes... Escrivint me n'estan venint moltes al cap. Crec que crearé una secció especial titulada "Banalitats imprescindibles". Ja m'ho veig. O sigui que ... continuarà!

Bombolla d'oxigen al Congreso de Periodismo Digital

Ja porto gairebé 9 anys treballant a l'Administració Pública, i això no pot ser bo per a la salut mental. Estar rodejada de polítics, de trepes, de directius oligarques arrepapats a la trona, de funcionaris apalancats i de professionals bons però desencantats no em pot aportar pas gaire vidilla intel·lectual ni facilitar l'exercici de les poques neurones que em queden. És per això que de vegades necessito sortir de l'ou, veure la realitat de la vida, palpar-la, estudiar-la, interrelacionar-m'hi, submergir-m'hi... I així poder constatar que hi ha vida intel·ligent allà fora. Assistir al VII Congreso de Periodismo Digital els passats 2 i 3 de març a Huesca ha estat per mi com trobar una bombolla d'oxigen al mig de l'oceà.
A Huesca he tingut la sort no només d'assistir a ponències veritablement interessants i de rabiosa actualitat, com la de Javier Monjas i Pepe Cervera sobre "el Periodismo Ciudadano", o la d'Andy Young, el freaky-verificador de dades del setmanari The New Yorker, entre moltes altres, sinó que a més he pogut conèixer gent interessantíssima, professionals que estan al peu del canó dia rere dia i que treballen en mitjans de referència com Elpais.es. Álvaro Varona i Ícaro Moyano són només dos dels periodistes amb qui vaig poder intercanviar impressions, gràcies a les quals vaig comprovar, satisfeta, que el rovell funcionarial no m'ha adormit encara tots els reflexos mentals necessaris per mantenir - o almenys intentar-ho- una conversa a un nivell impensable en el dia a dia de l'Administració Pública.
A l'Administració Pública només es discuteix sobre la millor manera de putejar el company de files. O sobre la millor manera d'evitar que te la foti qualsevol inútil a qui han posat l'etiqueta de jefe, i que hi ha arribat perquè no sap ni engegar l'ordinador. A l'Administració Pública, el politiqueig més repulsiu és el cafè amb llet de cada matí.
A Huesca, amb mitja horeta de xerrada informal, em vaig assabentar de tots els ritmes i logaritmes de la vida política i periodística madrilenya. Dels avatars dels periodistes que treballen prop de "la Corte". De les intrigues empresarials dels grans grups mediàtics. Dels odis entre galàctics del periodisme polític. De les rivalitats i enveges entre els grans mitjans de comunicació, no sempre sanes ni benintencionades...
I també vaig poder llançar a l'aire algunes preguntes que em van fer corroborar que no només hi ha vida intel·ligent allà fora, sinó que a més a Madrid no tothom va per la vida amb la carota de mala llet del Zaplana, ni tothom està abduït per les tesis dantesques de Don Federico (el d'aquella emissora de ràdio del nom de la qual no vull recordar-me).
La bombolla d'oxigen m'ha oxigenat al cervell. Tanmateix, he de reconèixer que la tornada ha estat menys dura del que em pensava: a la feina m'hi esperava molta feina, però també m'hi esperaven els grans i bons amics que he tingut la sort de fer aquests últims 9 anys. Ells sí que són la meva autèntica bombolla d'oxigen diària!

L'enveja invisible

Dijous vaig tenir el plaer de conversar cara a cara, per bé que molt breument, amb un escriptor dels que fan enveja. Vaig ser afortunada de poder parlar amb l'Emili Rosales, l'autor d'una obra que m'ha ocupat les poques estones lliures de les tres últimes setmanes. Primer, me les va prendre a contracor, perquè l'obra no aconseguia enganxar-me. Però de mica en mica la màgia de "La ciutat invisible" i la seva captivadora història van aconseguir atrapar el meu interès. Així li ho vaig manifestar a l'Emili Rosales, després de la conferència que va oferir als participants en un taller lectura de la biblioteca central de Terrassa.
Durant la xerrada, aquest escriptor, que no arriba als 40, va embobar l'audiència amb un encant i una modèstia inesperats en un autor d'èxit. Em va encantar el seu to planer, senzill i obertament sincer. En poc més d'una hora de diàleg, va deixar ben clar que té molt clar què vol, però que no pretén res més. Va mostrar-se tal i com és, i va evidenciar un respecte absolut davant les opinions que els assistents li manifestaven, sempre amb una paraula amable a la boca per agrair-les, sempre amb ganes de correspondre el seu públic amb respostes sinceres i genuïnes.
Em va fer enveja.
Vaig pensar que ell tenia sort de poder conversar amb un grup de persones que havien llegit el que ell havia escrit. Que havia treballat molt per publicar una obra rodona, difícil però rodona, i que ara s'estava trobant amb la recompensa. Deu ser el moment més dolç i agraït de tot el procés creatiu, i ell l'estava gaudint amb tot el dret.
Va ser una trobada molt agradable, i ho va ser gràcies a la personalitat de l'Emili Rosales, a qui voldria demanar perdó per la meva cruel sinceritat en manifestar-li a sac que "La ciutat invisible" m'havia costat horrors al principi, tot i que després ho vaig arreglar confessant que la segona part l'havia trobat magistral i digna d'admiració perpètua.
En la breu conversa que vam mantenir, va deixar anar una frase espontània que em va sobtar: "Sí, tens raó: sabia que començar d'aquesta manera era una mica suïcida per part meva, però ho vaig fer". Així doncs, ell era conscient dels riscos que corria començant una novel·la d'una manera tan enrebassada des del meu punt de vista.
Saber-ho em va alleujar. I tot plegat em va fer pensar que és molt fàcil criticar un llibre. Sempre es poden trobar defectes en les obres dels altres. Però que el que no és fàcil és pensar una idea, documentar-la i plasmar-la en paraules de manera que tot quedi lligat i relligat. Per no parlar de la dificultat de publicar.
Llegir "La ciutat invisible", i fer l'esforç de superar la duríssima primera part, m'ha ensenyat que sempre t'has d'esforçar per trobar el veritable fons de les coses, per trobar la perla amagada al lloc més recòndit de la cloïssa. I que la bellesa d'aquesta perla et pot deixar captivat del tot, sobretot si t'ha costat Déu i ajuda trobar-la.
I també em va fer pensar que, si ell té sort de poder parlar amb els seus lectors in person, jo ara estic assaborint la mel de poder conversar amb els que em llegiu per mitjà d'aquest blog. Us asseguro que és una sensació estranya però molt, molt reconfortant. I, a petita escala, és equiparable amb la bona estona que deuria passar l'Emili Rosales l'altre dia al taller de lectura de la biblioteca central.
I evidentment, aprofito l'avinentesa -cal dir-ho?- per recomanar-vos que llegiu "La ciutat invisible", amb una predisposició molt desperta i oberta a rebre dosis de poesia, de misteri, d'història i de romanticisme. I, si hi penseu, me la comenteu!

El meu amic, el mar

El meu amic, el mar,
te la calma d'un déu adormit
quan la meva nau busca recer
a l'illa del seu pit.

El meu amic, el mar
té el coratge d'un déu exaltat,
i quan s'omple d'aire el meu velat
seguim un joc incert.

I tanmateix, potser
el jec de l'onada acabarà
amb tot el meu somni desitjós
d'anar a aquell port d'atzars...

El meu amic, el mar
és l'immens bressol de tots els blaus,
i en el seu vaibé de so i color
aprenc el poc que tinc.

És per això que mai
no em podré allunyar del seu batec,
i fidel viuré amarinat
fins acabat el vent (...)

Després de passar un preciós cap de setmana a prop del mar, em sento recarregada d'energies i plena de sol. Quins dies més macos ha fet, i com he disfrutat a l'aire lliure amb les meves dues nenes, el meu nen i els meus amics!
De fet, la calçotada amb la colla de l'estiu ha sigut "agua de mayo" després de tres mesos de condemna hivernal. Ja tinc prou forces per superar sobradament el mes just que ens queda per la primavera.

Ah, el meu amic, el mar... Certament, la regeneració interna és espectacular. És quelcom físic, gairebé fisiològic. El meu cos el necessita i el busca. Com diria Lluís Llach, "és per això que mai no em podré allunyar del seu batec"...

I parlant de Llach: ara que diu que plega, ja me n'adono que el trobaré a faltar. Era com el mar: sempre saps que hi és, que pots comptar-hi, i el vas a buscar només quan el necessites, perquè et gronxi i t'acompanyi. Doncs res, és llei de vida, i Llach se'n va. No és que abans em morís per anar als seus concerts, però el respectava i l'admirava. I l'escoltava quan el necessitava. Bé, sempre ens quedaran els CD. Però no serà el mateix...

Entre les barques, quan passa, l'amor
no du la fulla de crits ni besades.
L'amor que passa a la vora del mar
és blau verdós i flexible com l'aigua.

Per què a la platja hi arribi l'amor
hem de tenir una miqueta de calma,
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i una aigua ben blava.

L'amor que passa a la vora del mar
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.

Vol una galta que es deixi besar
però que hi posi una certa recança.
L'amor que es viu a la vora del mar
és un amor de molt poques paraules.

Entre les barques quan passa l'amor
no vol ni cors, ni gemecs ni rialles.
L'amor que passa a la vora del mar
es un sospir que batega com l'aigua...

És un sospir que batega com l'aigua.

El putu Jack Twist

El putu Jack Twist em té el cor trencat des que vaig conèixer la seva història d’amor amb el putu Ennis del Mar. ‘Brokeback Mountain’ m’ha deixat estabornida i commocionada. Gairebé una setmana després de veure la peli, encara estic trasbalsada per aquesta història. La desgraciada relació entre aquestes dues persones –deixant de banda si són homes, dones o elefants- m’ha trencat el cor en mil bocinets
d’una manera incomprensible.
Estic tan impactada, que veig Jacks i Ennis per tot arreu i a tota hora. M’adormo i em desperto pensant en ells. En les seves vides, tristes vides. En la seva relació, tan clandestina com prohibida… Vides prohibides convenientment ocultades sota la capa de maquillatge que són els seus matrimonis insulsos i programats.
M’he implicat tant en la història d’aquest parell de cowboys, que m’agradaria poder traspassar la pantalla i plantar-me in the middle of Wyoming i abraçar-los a tots dos, a la vegada si pot ser, i acaronar-los el cabell mentre els xiuxiuejo a l’orella “tranquils… tot anirà bé, tot anirà bé…”
Però quina mentida els diria!
Veure ‘Broke Back Mountain’ m’ha fet pensar en la sort que tenim de viure en l’època que vivim, i en el lloc on vivim. Podem fer el que ens surt dels collons. Un príncep es pot casar amb una plebeia. Una pija es pot ajuntar amb un lampista. Els matrimonis poden ser homos o heteros. A casa nostra. Però no gaire lluny, tot això és impensable. Quantes històries similars a la del Putu Jack Twist i l’Ennis del Mar
s’hauran succeït al llarg de la història? Quanta angoixa poden haver viscut totes aquelles persones que han estat incompreses pel seu entorn?
El nus a l’estómac que se’m va formar a mida que avançava la pel·lícula deuria ser ínfim comparat amb el que ells deurien tenir al llarg de tota la seva vida. Desgraciada vida.
Afortunadament, les coses van canviant. De mica en mica, però van canviant. Ja he dit que penso que tenim sort de viure on vivim. I jo he tingut sort de veure aquesta peli, que procedeix, precisament, de Hollywood, la indústria cultural més poderosament manipuladora i influent que mai haguem pogut conèixer i que més efectes té sobre els nostres hàbits i costums.
Un petó als requeteguapíssims Jake Gyllenhall i Heath Ledger, i al director Ang Lee, en etern agraïment per haver-me regalat aquesta obra d’art i tot el que m’ha comportat… Encara que m’hagi costat 5 putus eurus!

Un dia especial

10 de gener. Avui faig 34 anys. Ja no són 30 justos... Ja són trenta molts! Enfilo el camí cap a la temuda quarantena...
Però no. Encara no estic acabada. Tot és qüestió d'actitud. La joventut és quelcom que es porta a dintre. I només es deixa de ser jove quan hom es nega a ser-ho.
Em repeteixo aquestes màximes a tota hora, i les explico a tothom qui em vulgui escoltar els dies previs al meu aniversari... Fins que em topo amb algú que em diu que aquestes dites populars només les creuen els que realment estan acabats. Que són frases-consolador, vaja.
Automàticament, deixo de dir-ho. Quina galleda d'aigua freda!
Així doncs. continuo pensant, continuo barrinant... Hi penso massa. Arribo a la conclusió que la famosa crisi dels quaranta que tenen tots els homes a mi se'm manifesta a la trentena... com a tantes i tantes dones! Per què caduquem abans? Per què envellim abans? Per què ens apremia abans el rellotge biològic? Quanta injustícia mundial...
Ja fa uns anys que els meus aniversaris estan prenent un tarannà diferent. Estan mutant. Van començar sent un motiu de gran alegria, i de mica en mica han anat caient en una mena de pou d'indiferència. Suposo que el següent pas serà convertir-se en dies odiats, dies negres dels meus calendaris.
Però de moment encara no he arribat a aquest extrem. Aquest 10 de gener m'he llevat i he pensat: "Avui ha de ser un dia especial". M'ho he proposat fermament. Però l'optimisme m'ha caigut de cop a terra quan he vist la merda de dia que feia: plovia i el sol era totalment absent. Un dia gris i merdós. Empipador. Però no m'he rendit!! Avui havia de ser un dia especial, i la climatologia no m'ho impediria.
A les 8 he sortit de casa, encara adormida, i he parat a prendre un cafè per posar-me el terrat a lloc. A l'entrar a la cafeteria, una dependenta del mercat del costat explicava al cambrer, amb tot de riallades incomprensibles a aquelles hores de la matinada, que era el seu aniversari. Vès, quina casualitat. La noia estava radiant de contenta. Molt bé, clar que sí!, he pensat. I els engranatges del meu cervellet adormit s'han recordat que avui m'havia proposat fer alguna cosa especial. Així que m'he conxorxat amb el cambrer i li he dit que em cobrés la consumició de la meva co-aniversària. Només demanar-li-ho, el pudor s'ha apoderat de mi. Mai havia fet una tonteria així! Catalana i assenyada com sóc, no és normal anar convidant desconeguts a primera hora de la matinada. I si la noia es pensava que volia rollo? Ai, quina vergonya súbita m'ha entrat!
He decidit marxar abans no fos descoberta i fitxada com la 'lesbi' que convida a tallats a primera hora del matí, però ja era massa tard. Al cambrer li havia faltat temps per explicar-ho tot a la dependenta. O sigui que m'he vist obligada a emetre un tímid "Felicitats!" i un somriure de circumstàncies abans d'escaplir-me ràpidament, per no deixar que la seva memòria facial retingués els trets de la meva cara i no em reconegui si mai ens trobem pel carrer.
Però abans de fugir cames ajudeu-me, he tingut temps de veure, de cua d'ull, la cara d'agradable sorpresa que ha posat la noia de l'aniversari quan el cambrer li explicava el perquè de la meva invitació.
Això ha estat suficient per fer-me sentir bé. Se m'ha inflat l'ego i he pensat que, per ella, també haurà sigut un dia especial. Tan de bo!
Pel que fa a mi, aquesta anècdota tan estúpida i futil hi ha ajudat molt. De cara a pròxims aniversaris, prenc nota del què he de fer per evitar que els 10 de Geners em resultin totalment indiferents.

Marinetix (+34)

Sola davant la pilota

Per una dona que ha dedicat dos terços de la seva vida a practicar un esport d'equip, l'arribada a la trentena se li planteja com un dilema. Els 30 són oficialment els anys d'assentar el cap, formar una família i tenir fills. Normalment, dos. I, si pot ser, la parelleta. Així ho marquen els estàndards actuals. Però clar, per la trentaanyera esportista aquesta convenció social sol significar el fi de la seva carrera esportiva.
Què passa als 30? Doncs que les dones ens dediquem a parir. I què passa després? Que la societat ens diu que les ocupacions maternals no ens han de deixar temps per practicar l'esport que ens ha ocupat tots els caps de setmana dels últims 20 anys. La meva pregunta és: què passa amb els homes? Als 30 també tenen fills. I després? No és que reprenguin la seva carrera esportiva... és que ni tan sols l'havien aturat a causa de l'embaràs!
Tothom coneix celebritats del món de l'esport que han continuat jugant fins ben entrada la trentena, i fins i tot gairebé arribant a la quarantena... Però quantes d'aquestes celebritats són femenines? Mmmmm... A mi me'n surt una: la Navratilova. Però no val perquè crec que no ha tingut fills.
Aleshores, la dona-esportista-que-ha-sigut-mare i que vol continuar fent esport d'equip es troba amb un problema: normalment, les seves companyes han plegat o ho han deixat temporalment pels mateixos motius que ella. Es troba sola davant d'un equip notablement jove, que no té res a veure amb el què ella havia abandonat abans de tenir fills. Sola davant la pilota. Busca pel camp la mirada còmplice i serena de la seva líbero habitual, i només troba un compendi d'hormones adolescents i acnèiques corrent pel camp sense solta ni volta...No se sap ni els noms de les noves companyes.
I aleshores s'enyora.
I es produeix un trencament.
Ja no és el mateix. Pot seguir fent esport, però ja no el fa amb el seu equip. S'acaba el partit i recull ràpid els bàrtols per anar corrent a casa a estar pels nens. I se sent culpable d'haver-los abandonat dues llargues hores del seu cap de setmana. I pensa que, com a mare, no hauria de fer coses així. I per primera vegada, amb vergonya i timidesa, sorgeix dins del teu cervellet una idea fins ara impensable: "M'he d'apuntar a aerobic".
Aquest és el segon trencament.
Per a una dona acostumada a jugar pels camps del món, córrer a l'aire lliure, fer gols, abraçar-se amb les companyes, treure adrenalina al camp, riure, viatjar, compartir i competir, apuntar-se a fer aeròbic és com un descens als inferns de la maduresa. És com un càstig que cal assumir i acceptar si volem seguir fent esport. És tancar l'ocell en un zulo.
Doncs no! Revelem-nos! Lluitem contra l'opció de l'aerobic!
La meva proposta és: fitxem pel primer equip que ens vulgui i posem tota la carn als entrenaments. Deixem estupefacte l'entrenador i que quedin bocabadades les companyes bollicaos. Als partits, erigim-nos com les més golejadores, les més fortes, les més ràpides i les més àgils . Revelem-nos contra l'evidència de la decadència física i demostrem als altres que la nostra vida esportiva no ha arribat al final. Demostrem-nos a nosaltres mateixes que a partir dels 30 no ens hem de dedicar únicament a criar nens mentre els nostres marits practiquen l'esport que els dóna la gana. Que encara donem guerra. I que la podem donar a sac.
Sé que tot plegat pot significar un desgast físic demolidor i un sobreesforç important, que pot afectar el nostre rendiment laboral i familiar... Que cada partit ens pot comportar una setmana de cures intensives per recuperar el to muscular... Que cada sprint requereixi per part nostra el doble d'esforç que per a una bollicao de 18... Però què carai! Cremem tots els torrons, que els 40 s'acosten i després sí que la cosa decaurà! I sobretot, mai, mai, no podem oblidar la màxima que haurà de regir les nostres vides al llarg de tota aquesta delicada dècada dels trenta: "Quien tuvo, retuvo".

Com la Lynette de "Mujeres... "

Ser mare de dues criatures de 4 i 1 any em porta sovint a viure situacions desesperades que no tenen sortida visible ni immediata... Situacions sovint còmiques, sovint patètiques, que, per quotidianes, podrien passar per normals i pròpies de la maternitat i de la vida en família. Però mentre les vius, no et saps avenir que t'estigui passant a tu. En ocasions penses que no te'n sortiràs... i et sents una merda de mare, una merda de dona, una merda de persona...
És aleshores quan et sents plenament identificada amb la Lynette Schiavo de "Mujeres desesperadas". Quin personatge tan ben trobat! Amb quatre gargots ràpids, els guionistes han caricaturejat a la perfecció els sentiments quotidians d'una mare moderna que simplement vol sobreviure al dia a dia mantenint la dignitat com a dona. (Altra cosa és que la resta de personatges de la sèrie, i la sèrie en si mateixa, freguin el ridícul en el seu intent de descriure el que allà a l'altra banda de l'oceà anomenen la classe mitjana americana).
Les situacions que viu la Lynette són tan hilarants com reals. Sembla mentida, però és cert: conduir mentre una nena se t'enfila pel clatell i l'altra et tapa els ulls amb dues tendres manetes és més habitual del que es pot pensar. O cremar el sopar mentre canvies un bolquer i a la vegada obres la porta del Capraboacasa i evites que els congelats es descongelin mentre la gran demana a crits que li posis un DVD, i t'equivoques de DVD i continua cridant, però les caques de la petita fan un tuf de mil dimonis i el senyor del Caprabo es queda a quadres al sentir la fragància de fem adobat que fa la teva llar... o bé quan la sogra decideix fer-te una visita inesperada just en el moment que posaves la petita a la banyera, on no pots deixar-la sola, i la gran s'ha enganxat un dit amb l'escala plegable de la llitera quan intentava posar els dits a l'endoll per veure si s'hi havia amagat el seu amic invisible...
Tot plegat et porta a sentir una frustració invisible que, de mica en mica, s'apodera de tu fins a fer-te qüestionar moltes coses. I la pregunta que més sovint et ve al cap és: ser mare és això? L'esgotament físic també et fa formular altres preguntes secundàries, com: Em quedaré així sempre? o bé Quan cony s'acabaran les vacances? En aquests moments, Lynette, has de fer el cor fort i mantenir la suficient sang freda com per saber que el que estàs vivint és només una anècdota més que es diluirà en un mar d'anècdotes que, amb el pas del temps, quan les criatures ja no siguin tan criatures, recordaràs amb un somriure nostàlgic.
No sé, però... serà cert que aquests seran els millors anys de les nostres vides?